El deliri PP-Vox: inventari d'obvietats

L’Acuerdo PP i Vox és bo d’explicar: Marga Prohens vol governar a qualsevol preu i el preu és que governi Vox. La separació de funcions és escrupolosa: Prohens paga, Vox mana.

Cada vegada que l’extrema dreta estreny els perns a la campanera, la seqüència és idèntica: primer s’anuncia diàleg, però s’acaba fent el que digui Vox. 

El PP és més que el col·laborador necessari dels deliris de Vox: n’és el diligent executor, que ha entregat el Parlament i l’educació del país a la dreta més radical. La rendició del PP a les obsessions de Vox és incondicional. No hi ha línies vermelles: tot s’hi val. Si Vox ordena destruir el consens de 40 anys en matèria lingüística, Prohens pitja, diligent, el botó vermell.

Fa mesos, parlant sobre un possible enfrontament amb la comunitat educativa, Prohens ens tranquil·litzava: “No passeu pena: hem après la lliçó”, en referència al quadrienni negre de Bauzá. Ara es comença a entendre el vertader significat de les paraules de la presidenta. És evident que, la “lliçó”, la té ben apresa i que aviat haurà batut tots els rècords de malvolença contra la pròpia llengua que va establir el seu ínclit predecessor.

Ja és trist que de tant en tant hàgim de tornar a passar aquesta pigota. I fa peresa haver-la de tornar a combatre als carrers i als tribunals. Però si s’ha de fer, es fa. És hora d’esmolar les eines que ens identifiquen: l’evidència científica, la legislació vigent, els drets col·lectius i el sentit comú. És hora de repassar obvietats.

Que és el catastròfic binomi PP-Vox qui va començar el conflicte, creant problemes allà on no n’hi havia i polititzant l’escola amb obsessions reaccionàries. Els criteris ideològics han suplantat els principis pedagògics més elementals.

Que és la Conselleria qui ha trencat unilateralment el consens lingüístic i el model de convivència. A pesar de les retòriques ofertes de diàleg, es fa més cas a l’extrema dreta que a la comunitat educativa, ara ja coordinada i mobilitzada a través de Xarxa Educativa –OCB, sindicats d’ensenyança, Assemblea de Docents, associacions de famílies i de directors, cooperatives d’ensenyament, juntes de personal docent...

Que és el Govern qui ignora els rudiments més bàsics de la nostra legislació lingüística que, des de l’aprovació del primer Estatut, no només fixa els drets dels catalananoparlants i consagra els principis d’igualtat i no discriminació, sinó que obliga els poders públics a treballar activament per la igualtat plena de les dues llengües.

Que la igualtat lingüística no és tractar igual dues llengües que conviuen en un context de tan clar desequilibri.

Que, atesa la situació sociolingüística del país, amb una enorme preponderància del castellà en múltiples esferes de la vida social, és el sistema educatiu qui té una responsabilitat especial a l’hora de garantir la igualtat lingüística en el conjunt de la societat (LEIB). I això només s’aconsegueix amb una exposició suficient de l’alumnat a l’ús habitual i funcional de la llengua catalana, amb una clara finalitat compensatòria dels dèficits i greuges que es produeixen en el paisatge lingüístic no regulat.

Que és el Govern el que demostra una clara obsessió per desregularitzar els usos lingüístics regulables –Parlament, Administració, Educació, reglaments municipals...–, mentre que no demostra cap interès per equilibrar la fràgil presència del català en la resta d’àmbits. La croada bilingüitzadora només afecta els àmbits on el català és usat amb normalitat. Els àmbits on s’utilitza exclusivament el castellà o on el castellà demostra una clara supremacia no incomoden el Govern.

Que el sistema educatiu ha d’assegurar el coneixement de les dues llengües oficials al final de l’etapa obligatòria (LNL, LEIB, LOMLOE), per tal de garantir la igualtat d’oportunitats de tots els ciutadans.

Que el millor moment escolar per aprendre una llengua d’una forma natural i eficient és l’Educació Infantil i que l’alumnat, en acabar aquesta etapa, ha d’estar preparat per cursar Primària en català (Decret 92/1997).

Que la legislació prohibeix qualsevol intent de segregació escolar per qüestions lingüístiques (LNL, LEIB). Que tota segregació escolar és, a la llarga, una segregació social. Que dividir els alumnes fa perillar la cohesió social i ens aboca a un model insòlit: dues comunitats lingüístiques diferenciades.

Que l’ensenyament en català garanteix el coneixement de les dues llengües. Al revés, no.

Que el castellà no està en perill a les Illes Balears, perquè és una llengua no minoritzada de presència dominant. Qualsevol afirmació en sentit contrari respon a un rerefons ideològic i és un insult a la intel·ligència.

Que les llengües sumen. Que l’aprenentatge d’una nova llengua ni minva ni substitueix la pròpia.

Podria seguir. Però per què no ho fas tu?