Dels 'altres catalans' als nous reptes
El centenari del naixement de Paco Candel (1925-2025) brinda una oportunitat per reflexionar sobre el seu llegat. Va saber capturar la complexa realitat de la immigració a Catalunya en obres fonamentals com Els altres catalans (1964) i Els altres catalans vint anys després (1985). No només va documentar les vivències dels nouvinguts d'altres regions d'Espanya, ni únicament les dificultats econòmiques i socials que van haver d’afrontar, sinó també el procés d'integració en una societat amb una forta identitat cultural i lingüística. Tot i que les dinàmiques migratòries i els desafiaments d'integració han canviat radicalment des d'aleshores, les controvèrsies continuen sent intenses.
Les grans ciutats industrials han estat històricament pols d'atracció per a aquells que busquen escapar de la pobresa i la fam, i aquesta realitat no ha canviat. No haurien d'haver d’abandonar per necessitat els seus hàbitats, les seves famílies. Així i tot, aquestes consideracions són ara figues d’un altre paner.
En l'època en què llegíem Candel amb optimisme, la immigració als suburbis de Barcelona era predominantment espanyola: els homes treballaven com a peons, mentre que moltes dones eren empleades domèstiques en cases burgeses, on rebien sostre, menjar i un salari modest. Avui, el volum de nouvinguts és exponencialment més gran i la seva procedència, principalment extracomunitària. Els llocs de treball també han canviat: ara solen ocupar-se en la indústria, en l'hostaleria, en el sector de la salut. Els debats actuals giren al voltant del seu impacte cultural, econòmic i social, incloent-hi preocupacions per la supervivència del català i el rebuig a l'estranger. No obstant això, aquests problemes sovint són magnificats i instrumentalitzats per partits ultraliberals i d'ultradreta, que exploten la por per obtenir-ne rèdit polític.
Més enllà d'aquestes qüestions, hi ha un aspecte que considero que mereix més atenció: el benestar subjectiu que els nouvinguts aporten a la societat, especialment a grups vulnerables com les persones grans. Catalunya s'enfronta a un envelliment demogràfic accelerat, cosa que genera desafiaments socials i econòmics, incloent-hi la necessitat de cures personalitzades. En aquest sentit, és important considerar que la qualitat de vida no es mesura únicament en termes de béns materials o de creixement econòmic, com el PIB, sinó també en la satisfacció percebuda amb la nostra vida. D’aquesta manera, moltes persones nouvingudes, en la seva majoria de països sud-americans amb cultures basades en valors col·lectivistes, treballen en sectors d'assistència personal i cura de persones grans. Entre cuidadors i persones grans sol desenvolupar-se un vincle de companyia, empatia i respecte mutu, elements essencials per al sentiment de benestar i la percepció de qualitat de vida. Aquest acompanyament combat la solitud, un factor de risc d’allò més preocupant per a la salut mental i física dels grans.
No cal justificar que la integració dels nouvinguts a la nostra societat és fonamental, tot i que no exempta de reptes titànics. Una qüestió clau és la relació amb la llengua i la cultura catalanes. Tot i els esforços institucionals, l'adopció del català com a llengua d'ús habitual per part de la immigració extracomunitària de parla castellana continua sent una tasca monumental, per no dir impossible. L'omnipresència del castellà a l'esfera pública, accentuada avui per les xarxes socials, dificulta l'aprenentatge i ús del català, debilitant-ne la vitalitat. A més, la globalització econòmica promou l'anglès com a llengua franca en nombrosos contextos professionals, arraconant encara més el català. Les escoles d'immersió lingüística fan una feina admirable, però sovint es veuen superades per un entorn sociocultural advers. Quan surto als carrers de Barcelona, a les botigues i serveis, als bars i restaurants, escolto deliberadament la gent quan parla. Enmig d'un vast magma de llengües, on predominen el castellà i les seves variants, detonen espurnes en català. Penso que la convivència de diverses llengües en un mateix espai no hauria de considerar-se un obstacle, sinó una riquesa. I encara que el català sembla estar en desavantatge, el seu futur com a llengua d'ús local, amb una vitalitat limitada, però significativa, continua sent valuós com a símbol d'identitat cultural i prestigi. De fet, molts nouvinguts podrien desitjar amb el temps formar part de la cultura del país que els acull.
