Haver de demanar diners
Recordo que, fa un temps, vaig sentir l’escriptora Cristina Morales explicant que si li volien enviar una proposta laboral, ja fos per convidar-la a un festival, a una xerrada o a un diàleg, li escrivissin l’import previst a l’assumpte del correu. Així, sí: que al costat del tema (“Recital poètic per al festival X”), hi afegissin quants calés li oferien per la feina. Deia que, altrament, no es molestaria a obrir-lo. En aquell moment em va semblar exagerat, un pèl passat de voltes, però amb el temps li he de donar la raó. Demanem el pa sencer per aconseguir engrunes, ja se sap, i jo ara em conformo si m’indiquen al cos del mail, sense que ho hagi de preguntar, quant em pagaran. Tanmateix, normalment cal respondre: “Disculpeu, i amb quin pressupost compteu?”, “Contempleu pagar honoraris?”, amb por, com si demanés el que no toca.
Direu que és que ens costa parlar de diners, però no és cert. En parlem tota l’estona, sense parar: de quant ens cobren pel lloguer, per sentir-nos menys sols; de quant ens surt a pagar a la renda, per lamentar-nos junts, o de quant ens surt a cobrar, per compartir l’alegria. De si el Vinícius serà el fitxatge més car de la història del futbol, de si a Rubiales l’han condemnat a ingressar-li un menú diari a Jenni Hermoso o de si el Barça no té ni un duro. Potser el que passa és que hem assumit que hi ha sectors en què els diners, així d’entrada, no són importants. I és curiós, perquè això passa amb els sectors més precaritzats, com el de la cultura. Preguntem amb por, com si demanéssim el que no toca, perquè s’entén que en la nostra professió escollida primer ve la passió i després venen els cèntims. Encara ens sembla impensable dir en veu alta que si vaig a aquell recital o aquell altre, que si dic que sí a un diàleg o a una conferència, que si declino una invitació o l’accepto, potser és perquè la paguen bé o no, o senzillament perquè la paguen o no.
També recordo que a la primera Fira de Tàrrega postpandèmica una artista em va confessar que quan passava als programadors el correu de la seva mànager, qui hi havia a l’altra banda de l’ordinador, responent-los, era ella mateixa. Ningú més. “És l’única manera que em prenguin seriosament –deia–, l’única manera de deixar de sentir que m’estan fent un favor per programar-me”. No és fàcil, haver de regatejar el sou que t’han de pagar per la feina que fas. Tampoc és fàcil haver de preguntar si cobriran les despeses de desplaçament quan et conviden lluny de casa, i els has d’argumentar que si et paguen 200 € bruts i primer hi restes l’IRPF, i després la gasolina, i també hi descomptes el menú que t’has de fer entre l’assaig i el bolo, aleshores et convé més no sortir del barri. I encara és menys fàcil explicar-los que si et conviden a un festival que dura uns dies, cosa que m’acaba de passar, t’haurien de pagar les dietes, com ho fan als esportistes, perquè si ets lluny de casa és per feina, no per oci, i els honoraris minsos (o immensos) que t’ofereixen no haurien de ser per pagar menús que a casa no pagaries ni anar a restaurants durant dies quan no ho has fet mai de la vida. Si s’apreciés l’ofici, s’entendria que cobrir aquestes necessitats és fonamental per garantir un bon resultat de l’encàrrec. He llegit riders de grups de música (catalans) on demanaven al camerino uns capricis que em fa vergonya escriure, coses impensables, de veritat, exagerades, però afegir quinze euros al pressupost per pagar-li el dinar al poeta o la gasolina que el porta al darrer poble de Catalunya és impensable.
Amb tot plegat, no sé quina és la solució. M’he adonat que l’única manera de canviar el relat és parlant dels diners com no s’esperarien que ho fes: clarament, sense fer marrada. Provo d’explicar-me bé, de dir que viure d’això exigeix demanar bones condicions, i, a poc a poc, em trec la culpa per demanar el que, d’entrada, ja hauria d’existir: retribució i dignitat. Després, creu-me, ja som nosaltres, poetes i escriptors, que treballem gratis per gust: presentacions d’amics, recitals solidaris, cedint material per a antologies i reculls... Ara bé, si es tracta de feina, almenys fingim que qui l’ofereix es creu que recitar, llegir o enraonar és una feina de debò. Com si anéssim a aquell auditori a reformar-lo, a pintar-lo, a netejar-lo o a fer-li una inspecció. Del valor simbòlic, social i cultural del que fem, ja en parlarem un altre dia.
