Per la democràcia, contra el mercat

En les darreres dècades la identificació de les democràcies occidentals amb la llibertat de mercat per tal de diferenciar-se d’altres règims ha acabat deixant en un segon pla el sentit mateix de les democràcies modernes, pensades idealment per garantir societats com més igualitàries millor. La caiguda del mur de Berlín i la consolidació del capitalisme com a únic sistema possible va facilitar la seva metamorfosi en turbocapitalisme. Una malentesa llibertat de mercat ha afavorit el procés de concentració de poder més gran de tota la història de la humanitat en unes poques mans.

Crisi rere crisi, en la darrera dècada el nombre d’ultrarics, amb més de 1.000 milions de dòlars en patrimoni net, s’ha multiplicat. També s’ha multiplicat el nombre de persones pobres o empobrides, caiguin o no aquestes dins les estadístiques de l’exclusió social. Com a casa nostra, on el preu mitjà d’un pis de lloguer a Palma (no diguem a Eivissa) equival al salari mitjà de la comunitat. És a dir, que quan pagues la casa, el saldo de la teva economia domèstica equival a zero.

Ens han fet la clau del lloro, i ens fan creure dues coses: una, que la llibertat de mercat és també la nostra llibertat. L’altra, que atacar el ‘mercat lliure’ i les regles del joc que ens han duit fins aquí és atacar la democràcia, quan és just el contrari. 

Sobre la llibertat, aquest concepte emancipador del qual s’han apropiat les dretes, ja hi he escrit en altres ocasions i no m’estendré: basta que mireu Milei i la seva performança del que significa la llibertat anarcocapitalista, amb la motoserra a la mà i la repressió als carrers per no deixar res en peu del poc que resta d’allò públic al seu propi país. Vendre’l a les multinacionals, que són les que crearan llocs de feina i ens salvaran la vida, d’acord amb les seves creences.

La versió nostrada d’això és el típic empresari o ànima de càntir que de tant en tant ens repeteix el mantra que “vivim del turisme”. Això suposa, per tant, que s’ha d’anar ben alerta amb tot el que faci nosa a més turisme i més turistes… Siguin les administracions, amb qualsevol mena de límit o regulació, siguin els indígenes, que es rebel·len perquè ja estan farts de malviure, amb el turisme. És tres quarts del mateix, encara que les formes no siguin tan histriòniques com les del president argentí: més mercat i menys estat. En el millor dels casos, s’acceptarà un paper subordinat de l’Administració, que continua gastant milions en promoció turística gratuïta innecessàriament enmig de temporades de rècord rere rècord. I fer declaracions mentrestant del tipus “volem turisme sostenible” o “volem que tot canviï perquè tot continuï igual, i estam disposats a escoltar-te”. A tot això el poble no hi té ni veu ni vot, i s’ha de limitar a votar els representants polítics que es pensen menar la locomotora quan governen i no s’adonen que van al darrer vagó.

El mateix podem dir de les mesures defensades aquesta setmana pel Govern a la Mesa de l’habitatge, aparentment impulsades des dels poders públics, però que pivoten, novament, sobre el mercat lliure. Atès que les dretes no volen aplicar la llei i establir límits de preus efectius declarant les Illes “zona tensada” (un altre eufemisme que amaga el drama de l’exclusió residencial de més d’un terç de la població illenca), s’arriba a un “acord” amb el sector immobiliari en lloc de regular-lo. S’ha anunciat (perquè no hi ha cap garantia d’èxit) que es trauran tres mil habitatges buits “al mercat” amb una rebaixa del 30% que sufragarem tots i totes, novament, en favor de rendistes i immobiliàries, i l’Administració farà d’avalador, també amb els doblers de tothom. L’únic cert i segur és que això no es finançarà amb l’impost de patrimoni que han deixat de pagar els 10.000 privilegiats que menys ho necessiten, és a dir, el 0,7% de la població balear.

En aquesta dècada en què com deia s’han multiplicat els ultrarics, a la nostra terra s’han disparat el patrimoni i els beneficis de les grans empreses turístiques i immobiliàries. I això és una mala notícia per a la democràcia, perquè els lobbies que ja consideràvem poderosos a inicis del mil·lenni (i que varen tombar el primer pacte d’esquerres per pur caprici) ho són encara més avui dia, i estan més internacionalitzats. 

Si us serveix de consol, això que ens passa no ens passa només a nosaltres. Per això l’esquerra francesa del Nou Front Popular ha plantejat un 90% de càrrega impositiva per als beneficis per damunt dels 400.000 euros. No és cap ocurrència, ni una novetat: és el que era del tot normal a l’Europa posterior a la II Guerra Mundial. Va ser la manera de garantir la democràcia i el benestar de la majoria. Per això, controlar l’excés de poder dels mercats a través d’imposts i normes és, avui més que mai, defensar la democràcia i una vida digna per a la majoria.