Morirà la democràcia?

La seu del Parlament Europeu, en una imatge d'arxiu.
14/10/2024
5 min

Daron Acemoglu va escriure aquest article sobre el model democràtic occidental després de les eleccions europees d'aquest mes de juny, en què l'extrema dreta va treure molt bons resultats. Aquest dilluns, ell, Simon Johnson i James A. Robinson han guanyat el premi Nobel d'economia per les seves investigacions sobre la desigualtat entre països.

Encara que la temuda onada extremista no es va materialitzar per complet a les eleccions del Parlament Europeu d'aquest mes, a l'extrema dreta li va anar bé a Itàlia, Àustria, Alemanya i, especialment, França. A més, les seves darreres victòries es van donar immediatament després de grans desplaçaments cap als partits d'extrema dreta a Hongria, Itàlia, Àustria, els Països Baixos i Suècia, entre d'altres.

No es pot desestimar la rotunda victòria a França del partit de Marine Le Pen –el Reagrupament Nacional (abans anomenat Front Nacional)– com un mer vot de protesta; el partit ja controla molts governs locals i l'èxit que va aconseguir aquest mes va portar el president Emmanuel Macron a convocar eleccions anticipades, una aposta que podria atorgar a Le Pen la majoria parlamentària.

En certa manera, no hi ha res de nou. Ja sabíem que la democràcia estava experimentant cada vegada més dificultats a tot el món i fent front a desafiaments cada vegada més intensos per part dels partits autoritaris; i les enquestes mostren que un sector cada vegada més gran de la població està perdent confiança en les institucions democràtiques. De totes maneres, l'avenç de l'extrema dreta entre els votants més joves és especialment preocupant. Ningú pot negar que aquestes darreres eleccions van ser una crida d'atenció, però tret que entenguem les causes d'aquesta tendència és poc probable que els esforços per protegir la democràcia del col·lapse institucional i l'extremisme tinguin èxit.

L'explicació simple a la crisi de la democràcia al món industrialitzat és que el sistema no ha acomplert tot el que havia promès: als Estats Units l'ingrés real (ajustat per la inflació) dels sectors que ocupen la part inferior i mitjana de la distribució s'ha mantingut pràcticament igual des de 1980, i els polítics electes no han fet gaire al respecte. A gran part d'Europa ha passat una cosa similar, el creixement econòmic ha estat deslluït, especialment des del 2008. Tot i que la desocupació dels joves va caure recentment, ha constituït un dels principals problemes econòmics, tant a França com a molts altres països de la regió. 

Se suposava que el model democràtic occidental crearia llocs de treball, estabilitat i béns públics d'alta qualitat; i encara que en gran manera ho va aconseguir després de la Segona Guerra Mundial, fa curt en gairebé tots els aspectes des d'aproximadament el 1980. Els responsables polítics, tant de l'esquerra com de la dreta, han continuat promocionant polítiques dissenyades per experts i gestionades per tecnòcrates extremadament qualificats... però no només han estat incapaços de crear una prosperitat compartida, sinó que van preparar el terreny per a la crisi financera del 2008, que va eliminar el poc vernís d'èxit subsistent. La majoria dels votants van arribar llavors a la conclusió que als polítics els importaven més els banquers que els treballadors.

Un estudi que vaig fer juntament amb Nicolás Ajzenman, Cevat Giray Aksoy, Martin Fiszbein i Carlos Molina mostra que els votants solen donar suport a les institucions democràtiques quan experimenten de manera directa la seva capacitat per produir creixement econòmic, governs sense corrupció, estabilitat social i econòmica, serveis públics i baixos nivells de desigualtat. Per tant, no sorprèn que quan no satisfà aquestes condicions perdi suport.

A més, tot i que els líders democràtics s'han centrat en polítiques capaces de millorar les condicions de vida de la major part de la població, no ho han comunicat eficaçment al públic. Per exemple, França ha de reformar el sistema de jubilacions per encaminar-se cap a un creixement més sostenible, però Macron va ser incapaç d'aconseguir que el públic acceptés la solució que va proposar.

Els líders democràtics estan cada cop més desconnectats de les preocupacions més profundes de la població. En el cas francès, això reflecteix en part l'estil imperiós de lideratge de Macron, però també la pèrdua més àmplia de confiança en les institucions, així com el paper de les xarxes socials i altres tecnologies de comunicació a l’hora de fomentar la polarització (tant a la dreta com a l'esquerra) i empènyer gran part de la població cap a cambres de ressonància ideològiques.

Als responsables polítics i als polítics dominants també se'ls ha escapat en alguna mesura la turbulència econòmica i cultural que causa la immigració a gran escala: a Europa, una porció significativa de la població va expressar la seva preocupació per la immigració massiva des d'Orient Mitjà durant l'última dècada, però els polítics centristes (especialment els líders de centreesquerra) han trigat a prendre cartes a l'assumpte. Això va crear una gran oportunitat per als partits extremistes antiimmigració, com els Demòcrates de Suècia i el Partit de la Llibertat neerlandès, que des de llavors han passat a ser part de coalicions, formals o informals, amb els partits governants.

Els desafiaments que dificulten la prosperitat compartida al món industrialitzat seran un problema major a l'era de la IA i l'automatització, just quan creix la preocupació pel canvi climàtic, les pandèmies, la immigració massiva i les diverses amenaces a la pau regional i mundial.

Però la democràcia continua sent el model més ben preparat per bregar amb aquests problemes; l'evidència històrica i actual deixa clar que la capacitat de resposta dels règims no democràtics a les necessitats de la població és menor, i que són menys eficaços a l'hora d'ajudar els ciutadans desafavorits. Independentment del que pugui prometre el model xinès, l'evidència mostra que els règims no democràtics redueixen el creixement a llarg termini.

De tota manera, les institucions democràtiques i els líders polítics hauran de renovar el seu compromís amb la construcció d'una economia justa. Això implica prioritzar els treballadors i ciutadans comuns per sobre de les multinacionals, els bancs i les preocupacions globals, i fomentar la confiança en les tecnocràcies adequades. No servirà tenir funcionaris distants que es dediquin a imposar polítiques favorables a les empreses globals. Per encarar el canvi climàtic, la desocupació, la desigualtat, la IA i els trastorns que causa la globalització, les democràcies han de combinar el coneixement expert amb el suport popular.

No serà fàcil perquè molts votants desconfien dels partits centristes. Tot i que l'esquerra dura –com la de Jean-Luc Mélenchon a França– gaudeix d'una credibilitat més gran que la dels polítics dominants en termes del seu compromís amb els treballadors i la independència dels interessos de la banca i les empreses globals, no queda clar que les polítiques populistes d'esquerres realment puguin crear l'economia que volen els votants.

Això suggereix una opció per als partits centristes: poden començar amb un manifest que rebutgi la lleialtat cega a les empreses globals i la globalització desregulada, i oferir un pla factible i clar per combinar el creixement econòmic amb la reducció de la desigualtat. També han d'aconseguir un equilibri més estret entre l'obertura i la fixació de límits raonables a la migració.

Si a la segona ronda de les eleccions parlamentàries hi ha prou votants que donin suport als partits prodemocràcia en lloc de donar-ne a Reagrupament Nacional, és molt possible que l'aposta de Macron funcioni; però fins i tot en aquest cas les coses no poden seguir com abans. Per recuperar el suport i la confiança del públic, la democràcia ha de ser més favorable als treballadors i a l’equitat.

Copyright Project Syndicate

stats