La democràcia no ens ve donada, és un combat

“La democràcia no ens ve donada, és un combat”. Aquesta frase ha estat publicada a X per Raphaël Gluckmann arran dels resultats electorals als EUA.

Efectivament, la democràcia, si funciona, és un mirall de les societats en les quals vivim, plenes de lluites i contradiccions, d’interessos contraposats entre persones i grups socials molt desiguals en poder econòmic, social i en relació amb els ressorts dels poders polítics fàctics on es dirimeix aquest combat social.

La democràcia, quan funciona, deixa aflorar a la llum pública les injustícies que els poderosos exerceixen sobre els més desvalguts, les quals s’han de saber gestionar per part dels poders polítics que han de salvaguardar els principis de ‘llibertat, igualtat i fraternitat’ a través de l’acció política per tal que aquestes injustícies se situïn sempre dins d’una forquilla raonable per poder fer sostenible els valors democràtics.

Malauradament, encara estem molt lluny de la utopia del ‘segle de les llums’ i dels principis il·lustrats de la Revolució Francesa de llibertat, igualtat i fraternitat. Certament, la lluita revolucionària dels principis de la Il·lustració representa un avenç respecte al règim del ‘Despotisme Il·lustrat’, però els ‘corsi-ricorsi’ històrics són constants.

La Revolució Francesa és de finals del segle XVIII, però els principis republicans tal com avui els coneixem s’iniciaran abans als EUA que a la França revolucionària. La I República Francesa només durà els anys revolucionaris del 1792 al 1804, per donar pas al I Imperi Napoleònic fins a la restauració de la monarquia el 1815. La II República arribarà el 1848 i només durarà fins al 1852, però de nou la recuperació dels ideals democràtics permetran abolir l’esclavitud a França i instaurar per primera vegada el sufragi universal masculí. El cop d’estat de Napoleó III instaurà el II Imperi fins a la derrota francesa de Sedán el 1870 i la Revolució obrera i popular de la Comuna de París de 1871, tan ben analitzada per Karl Marx en els seus treballs històrics de Las luchas de clases en Francia, El 18 Brumario de Luis Bonaparte i La guerra civil en Francia. Només amb l’arribada de la III República el 1870 és quan ja definitivament es consolidaran els valors republicans fins a l’actualitat, però el reconeixement dels sindicats obrers no arribarà fins al 1884, el dret a les vacances pagades fins al 1936 i el sufragi universal femení fins al 1944. 

Amb això volem dir que el combat per defensar els drets democràtics i els avenços socials són lents i molt difícils d’aconseguir després de llargues lluites socials i polítiques per  obtenir-los, però molt fàcils de diluir si els poders polítics democràtics sucumbeixen a la corrupció dels poders econòmics i fàctics que sempre han existit.

A Joan Robinson li va cridar l’atenció la importància que per a la democràcia britànica i per a l’estabilitat del seu imperi sempre va tenir la formació de les elits del seu país gràcies a un dels millors sistemes educatius superiors, especialment Cambridge i Oxford. Els millors formats per dirigir amb responsabilitat una premsa rigorosa i lliure per informar amb rigor i de manera contrastada quins eren els principals problemes del país i així informar i formar l’opinió pública sobre quines eren les principals propostes polítiques per acarar, solucionar i millorar el benestar social. Però també, per formar les elits dels partits polítics per poder filtrar que mai es colés un inepte com un possible primer ministre de la Gran Bretanya. Que diria avui Joan Robinson del seu país sota l’hegemonia d’una premsa groga, l’imperi de les xarxes socials, el desprestigi de la premsa escrita i ineptes que han aconseguit el Brexit per al Regne Unit.    

Sense mitjans de comunicació i partits polítics seriosos caurem sota l’imperi de la corrupció i de la injustícia més ferotge dels tot poderosos sobre els més desvalguts. L’imperi del més fort, tant a escala interna com de l’escena internacional. Una taca d’oli de decadència i degradació moral que es va estenent sense compassió.

El sistema Trump, que no vol dir res més que un sistema de mitjans de comunicació i de partits polítics corruptes fins al moll de l’os, ja ha infectat setanta-set milions d’americans, sistema del qual encara no hem trobat cap vacuna per fer-li front i que es continua expandint per tot l’occident sense cap excepció.