Democràcia plena...

Amb massa freqüència, els qui repetidament es diuen constitucionalistes —el president Sánchez entre ells— veuen la necessitat de manifestar, amb teatral contundència, que Espanya és una democràcia plena. Com quan un comença dient que no és racista, que un governant es vegi en la necessitat de dir que presideix una democràcia plena és un mal senyal, un senyal que qualque cosa falla. Si a altres parts del món amb una tradició democràtica arreladíssima és mal de fer poder-los aplicar aquest adjectiu, 'plena', més extraordinari seria poder-lo atribuir a un estat en què els períodes de democràcia són l’excepció. Que vegin necessari repetir-ho tant és indici de la poca evidència del que s’afirma; és a dir, ho repeteixen amb insistència perquè, en el cas que s’ho creguin, són conscients que es tracta d’una democràcia plena asimptomàtica i crepuscular.

D’altra banda, difícilment es pot veure sinceritat en aquestes asseveracions si ells mateixos, encara que no amb tanta vehemència, afirmen que hi ha aspectes que s’han de millorar. No és compatible la millora amb la plenitud, en el sentit en què s’utilitza aquest terme. Qualsevol canvi en una situació en estat de plenitud en provoca la minva. I potser sí, potser, veient cap a on anam, podem dir que l’adjectiu que millor s’hi adiu és 'minvant', i referir-nos-hi com a democràcia minvant. Però, contràriament a les fases lunars, ha començat a minvar molt abans d’acostar-se a la plenitud.

Ara bé, podríem admetre que és adequat parlar de democràcia plena si, completant l’expressió, aclarim que és 'plena', però plena de forats, de bonys, de furóncols, de pústules i de bues. Unes irregularitats que es manifesten en els retalls de la llibertat d’expressió i en l’increment de la repressió, en l’existència de presos polítics (tothom sap que n’hi ha, els qui ho neguen i tot), en les arbitrarietats dels qui haurien d’aplicar justícia, en les desmesurades i esbiaixades actuacions policials, en el creixement de les desigualtats socials i econòmiques, en la persecució de la diversitat cultural, lingüística o sexual, en els tripijocs de l’activitat dels polítics, en l’entrada a les institucions d’opcions totalitàries, en la impunitat de l’abús de poder en determinades esferes... Ni tan sols superaria cap prova de suficiència si es comparàs amb els estàndards de les democràcies occidentals. Podríem haver considerat que es tracta d’una democràcia "en construcció" si no fos que estam de ple en el desballestament. 

Fa 40 anys del superficialment fallit cop d’estat de Tejero (i altres), que va ser la primera eixalada al naixent projecte de democràcia. Ara, amb més símptomes de retrocés que mai, hi ha moltes mostres preocupants de violència institucionalitzada. Ja n’hem esmentat abans; totes tenen en comú els mateixos efectes: intolerància de l’'altre', odi cap al diferent i justificació de la violència.

Les imatges difoses aquests dies de les fosses del cementeri de Porreres, que mostren les restes de víctimes de la barbàrie de fa més de 80 anys, haurien de ser un vaccí contra aquesta deriva, però, si no és que les coses canvien molt, dubt que ho sigui. Fa gairebé cent anys que ja hi havia veus que avisaven del perill que suposava el foment de l’odi; avisaven del perill d’una guerra a Espanya, i hi va ser, i avisaven del perill d’una altra confrontació bèl·lica a Europa, i hi va ser. La ceguesa d’uns, la irracionalitat i fanatisme d’uns altres i la irresponsabilitat de la resta impediren evitar-ho. N’hi ha que defensen que les guerres són necessàries per a evitar mals majors, que les guerres poden ser salvadores. Difícilment hi ha mals majors que una guerra. I és impossible defensar qui les inicia. 

Entre les raons que s’han emprat per a justificar la guerra del 36, el moviment "salvador", hi ha el clima de violència que es vivia durant la II República. Els historiadors han calculat que durant els cinc anys de règim republicà hi va haver 2.624 morts a causa d’aquesta violència (la major part causades per la policia entre vaguistes i manifestants). Vendria a ser, per tant, una mitjana de 525 morts cada any. Durant els tres anys de guerra els càlculs més restrictius xifren en 500.000 els morts que, en els dos bàndols, en varen ser víctimes. En tres anys (sense comptar les víctimes de la repressió posterior), la guerra va causar la mort del mateix nombre de persones que amb la República; mantenint el considerat 'insuportable' clima de violència que justificava l’aixecament militar, s’haurien produït en prop de mil anys. 

No caldria, per estar-ne satisfets, que haguéssim assolit una situació que ens permetés parlar amb seguretat d’una democràcia plena. N’hi hauria prou de tenir la certesa que ens hi anam acostant progressivament, però els fets demostren que, malauradament, ens n’allunyam dia rere dia.

Joan Melià és investiador col·laborador de la UIB