Si la democràcia és el problema, quina és la solució?

No passem per un bon moment de la relació, sempre complicada, entre el món de la política democràtica institucionalitzada i el batec social. Quan sembla que ens en sortim d’un dels molts temes que ens neguitegen, ja entrem de ple en un altre tema tant o més complicat que l’anterior. Les acusacions i desqualificacions sovintegen més que mai, hi ha qui s’entesta a seguir fent coses que són difícilment justificables avui dia, i tot plegat no ajuda a buscar espais des d'on avançar. No consola gaire veure que aquest no és un tema només de casa nostra, sinó que afecta països i indrets de qualsevol racó del món. En situacions com aquestes hi ha qui practica l’enyorança i recorda que abans la política i els polítics eren molt millors. Però, al marge que això no sigui del tot veritat, al final res de tot això consola, ja que el brogit creix, el panorama no millora i els dies van passant.

Semblava que les coses havien recuperat una certa normalitat després del gran moment d’incertesa i excepcionalitat que va representar la pandèmia. Però el que hem recuperat, al marge de superar l’excepcionalitat sanitària, són costums i maneres de viure que van quedar abruptament interrompudes, sense reduir ni la incertesa ni l’enorme complexitat del moment que vivim. Som en temps del que s’anomena policrisi. Una barreja gairebé infinita de problemes entrecreuats que afecten el futur del planeta, la mateixa existència humana, la continuïtat de la feina que tenim, la manera de comunicar-nos, el fet de trobar un lloc per viure, allò que ens fa sentir qui som o, per dir-ne només uns quants, què farem i qui ens cuidarà quan siguem molt més grans del que ja som. Busquem seguretats, certeses, dades que ens permetin fer plans, establir calendaris, prendre decisions. Però la configuració mateixa d’aquesta intersecció de problemes i neguits no ho fa fàcil.

Estàvem acostumats a plantejar-nos preguntes de les quals no sabíem la resposta. Avui dia el que és nou és que ens enfrontem a interrogants o qüestions que mai ens hem plantejat. Podríem dir que tenim davant coses que no sabem que no sabem. I aquí la cosa es complica. Ja ho deia el gran Jorge Wagensberg: “La incertesa és la complexitat de l’entorn”. I aquest entorn s’ha complicat enormement. En aquesta situació, molts dels instruments que havíem construït per reduir la complexitat, mitjançant models en què escollíem algunes variables i plantejàvem possibles combinacions, ara no ens acaben de funcionar, ja que, com dèiem abans, tot es connecta i es complica alhora. Si hi afegim la manca d'adequació dels processos de decisió i gestió de moltes institucions públiques, acostumades a treballar més des de la jerarquia i la distribució de competències que des de la complexitat del problema, i si hi afegim el necessari, però moltes vegades ensordidor, contrast de posicions ideològiques, el resultat no acaba sent el que necessitaríem.

En aquesta situació els polítics acumulen retrets i improperis i la democràcia sembla en crisi terminal. Però ens hauríem de preguntar com resoldríem els problemes col·lectius sense encarregar a algú que prengui decisions en nom de tots, després d’un procés de debat i d’elecció en el qual estan cridats a participar el conjunt dels ciutadans a partir d’una certa edat. Les alternatives ja les coneixem: algú que decideixi en nom de tots de manera autoritària o algú que ho faci, igualment en nom de tots, des de la seva saviesa o competència tècnica. Tenim prou història al darrere per saber que aquestes alternatives, per llamineres que semblin a vegades, més aviat porten a situacions encara pitjors de les que les van originar. La democràcia segueix sent la solució. És precisament un sistema pensat per gestionar les crisis. No hi ha crisi com a tal de la democràcia, ja que precisament l'escenari natural de la democràcia és afrontar de manera col·lectiva les situacions de crisi constants que una societat planteja, i abordar-ho des de lògiques col·lectives i no autoritàries o tecnocràtiques.

Això no vol dir que no calgui fer res, quan precisament veiem com els joves, mancats de les vivències que implica haver viscut sense llibertats, comencen a valorar la resolució efectiva dels problemes que els afecten més que no la qualitat de la mateixa democràcia. Ens cal reforçar els processos decisionals, amb més evidències i més ciència, implicar la ciutadania en les decisions que els afecten, sortir del bucle en què la política sembla només parlar del que afecta els mateixos polítics. No serà senzill, però la crisi de la democràcia no té horitzó al marge de la mateixa democràcia.