La democràcia s'emmalalteix

Sembla cada cop més evident que la democràcia no gaudeix de gaire bona salut. És cert que a Occident, on està més consolidada, no té enemics que s’hi oposin de manera clara i directa. No hi cap partit polític mitjanament destacat que s’oposi obertament a la democràcia o que pretengui eliminar-la, però, de manera conscient o no, la majoria actuen de tal manera que van corcant les institucions bàsiques del sistema. Una de les institucions més tocades avui és la del debat públic i obert d’idees o programes polítics, un element necessari per tal que es conformi una opinió pública que servirà perquè els votants que vulguin fer-ho, estiguin ben informats.

No fa encara gaires anys que això era possible i, de fet, en tots els partits existia una figura important i respectada: l’ideòleg. Aquests podien ser una o diverses persones i eren els que fixaven les grans línies del debat intern, aportaven arguments i permetien saber si un partit s’inclinava més cap a un intervencionisme, si era més liberal, etc.

A la majoria dels partits, però, aquesta figura ha estat desplaçada per una de nova, l’assessor de comunicació, i això ha tingut importants conseqüències, com ara al fet que ningú presti ja gaire atenció al programa polític i que, en canvi, tengui una importància cabdal la imatge del candidat. És per això que en els parlaments o els mitjans es parla ben poc d’idees i, en canvi, anam sobrats d’insults, retrets i de constants declaracions pujades de to per tal d’aconseguir un efímer titular als mitjans o a les xarxes socials. Desgraciadament, això no desagrada a tothom. Al cap i a la fi, és més fàcil opinar sobre els problemes judicials de la dona del president o sobre una ficada de pota del líder de l’oposició, que fer una anàlisi acurada de les mesures per fer front al problema de l’habitatge, malgrat que aquest sigui un dels problemes que més preocupen a la ciutadania.

Tot plegat acaba degenerant en un estat d’opinió inconsistent produït per la successió de missatges enverinats que apel·len a les emocions dels receptors, que tan aviat s’encenen amb un dels implicats com s’identifiquen amb l’altre, sigui pel que diu o pels atacs que pateix. La persona que segueix l’actualitat ja no es troba davant un debat d’idees, que pot fer seves o oposar-hi, sinó enmig d’una confrontació que només li donarà dues opcions: o oblidar-se de la política, o identificar-se amb algun dels implicats, interioritzant la seva indignació o ràbia, i acabant actuant com si l’ofès fos també ell.

La crispació política i les desqualificacions constants no només provoquen, per tant, la desafecció de molts de votants, sinó també la transformació del seguidor més entusiasta de l’actualitat amb un votant hooligan, que acabarà exercint el seu dret al vot més per odi al rival que per un mínim convenciment racional. No cal dir que aquesta actitud és a una passa de considerar que la defensa de la seva opció mereix tot l’esforç i arribar a posar en dubte allò més sagrat. I és que, tard o d’hora, quan hom veu que el candidat odiat és el que pot guanyar les eleccions, la solució més òbvia acabarà essent la de qüestionar si no hi ha millors maneres de triar el president que permetre que la gent voti. A partir d’aquí, ja ens podem imaginar com acaben les coses.