Democràcia i subsidiarietat

Les democràcies occidentals s’estan degradant fins a nivells insuportables per la seva incapacitat de mantenir, implantar i estendre el principi de subsidiarietat sota la pressió d’un capitalisme cada cop més global, neoliberal i digital. Què diu aquest principi? Que els governs centrals només han de fer i decidir el que no es pugui fer i decidir a nivell més local. Les democràcies estan morint avui per falta de democràcia, pel fet de ser més aparents que reals, i no pas perquè els electors del segle XXI hagin descobert un sistema polític millor. I en aquest dèficit democràtic hi té un paper clau el nul progrés o el clar retrocés de la subsidiarietat. Si la pedagogia Montessori diu “No facis mai tu el que un infant creu que ja pot fer tot sol”, i ho veu bàsic per fer-lo autònom, seguint el mateix criteri els grans poders, en democràcia, no haurien de fer mai allò que els petits (barris, pobles, teixit associatiu...) poden fer per ells mateixos. S’han de limitar a vetllar perquè no atemptin contra l’interès més general. Deixar de fer el que ja poden fer crea i manté la cultura democràtica, dona contingut a la dimensió política dels electors. Tan anèmica és ara que alguns ja gosen presentar-se a eleccions com a “gestors apolítics”.

I és que el centralisme –la capacitat d’uns pocs per prendre decisions que afecten la vida de molts sense que els molts hi puguin influir– corroeix la democràcia: com més centralista, menys democràtica. I el centralisme no és només polític; és sobretot econòmic. Que en la manera com s’informen, entretenen i relacionen els més joves hi pesin tant o més les decisions hipercentralitzades d’unes corporacions –guiades només per l’afany d’enriquir-se– que les d’una assemblea local de ciutadans, és una intolerable irrupció dels interessos privats en els públics. Si cap elector d’un poble o barri pot votar els CEO d’Alphabet, Meta, Netflix..., per què s’ha de resignar a competir amb ells a l’hora de conformar els hàbits, aficions i valors dels seus fills? Tot centralisme –polític o econòmic– crea privilegis per a una elit i té com a principal objectiu perpetuar-los. Xoca frontalment amb la democràcia atemptant contra la seva essència: el principi de subsidiarietat.

En la mesura que l’energia i la passió de cada membre d’un grup social deixa d’orientar-se al bé públic i es concentra en el privat, la democràcia s’afebleix. I la política passa a ser la feina d’uns professionals dels quals esperem que, miraculosament, estiguin al servei de la comunitat. I quan constatem, decebuts, que massa sovint no és així concloem que en política no hi ha un pam de net. No hi ha fracàs més estrepitós de la subsidiarietat que arribar a creure –com creiem avui la majoria de teòrics ciutadans– que podem viure en democràcia sense embrutar-nos en política, que limitant-nos a pagar impostos que no sabem com esquivar ja fem prou per garantir la democràcia. I no: només quan embrutar-se en política deixi de ser una opció i passi a ser un deure, la democràcia serà prou forta, prou real, per parar els peus a l’autoritarisme populista.