Democratitzar l'Estat
Avui he comparegut, per videoconferència, a la comissió d'investigació del Parlament de Catalunya sobre l'espionatge a representants polítics a través de Pegasus i Candiru. Ha estat una bona ocasió per, responent a les preguntes dels representants de la ciutadania catalana que han volgut participar en la comissió, abordar alguns dels grans problemes que afecten el nostre malmès sistema democràtic.
Més enllà de la ridícula consideració que el president català fos el cap clandestí dels Comitès de Defensa de la República (CDR), és del tot excepcional que el Tribunal Suprem permetés al Centre Nacional d'Intel·ligència espiar el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i que la informació derivada de l'espionatge pogués estar en mans del president del govern espanyol en un context de negociació entre el mateix Sánchez i Aragonès tant a la investidura com a la taula de diàleg entre el govern de l'Estat i el de la Generalitat. Aragonès és un dels 65 casos que Citizen Lab, l'organisme de la Universitat de Toronto, va assenyalar com a “espionatge sistemàtic i generalitzat d'orientació política”. Tot i que parlem del president d'una administració autonòmica, el seu cas no és una excepció en la mesura que, com he intentat explicar aquest matí, l'excepcionalitat s'està normalitzant a Espanya. L'espionatge amb Pegasus, el lawfare, les campanyes de descrèdit mediàtic o la pura repressió han esdevingut una praxi dels poders de l'Estat i dels poders mediàtics per intervenir en la política contra representants elegits per la ciutadania.
El PSOE, que darrerament ha après a pronunciar lawfare i que les últimes setmanes ha descobert qui és el jutge Manuel García-Castellón, hauria d'entendre que el seu principal adversari polític no són els impotents grups parlamentaris del PP i Vox al Congrés, sinó un conjunt de figures instal·lades en els poders més alts de l'Estat, de les forces i cossos de seguretat, de l'Exèrcit i dels mitjans de comunicació, organitzades i disposades a tòrcer el braç a la voluntat política del Congrés dels Diputats i del mateix govern espanyol. Que el CNI, en ple mandat de Margarita Robles, no pogués impedir ni aclarir qui va instal·lar Pegasus al telèfon mòbil de la mateixa ministra de Defensa i al del president espanyol reflecteix la dimensió del que estem dient.
Per desgràcia, la manca de controls democràtics sobre els aparells de l'Estat és una constant en els darrers 45 anys d'història d'Espanya. La lluita contra ETA va servir com a excusa perquè no es produís una depuració als aparells policials i d'intel·ligència del franquisme. El protagonisme d'una figura com el comissari Villarejo, els serveis del qual van ser requerits per tots els governs del nostre país i per algunes de les empreses més importants, assenyala el podrimener dels serveis intel·ligència.
L'actual és un bon moment per a una ofensiva legislativa que millori i democratitzi el nostre sistema jurídic pel que fa al control democràtic dels aparells de l'Estat. Si ha estat possible que un partit que reclamava la tornada de Puigdemont per ficar-lo a la presó hagi acabat per acceptar i defensar l'amnistia com a conseqüència de l'aritmètica parlamentària, segurament mai no hi ha hagut un moment més propici per fer reformes. Però cal assumir sense complexos que l'Estat és un territori en disputa. No és el mateix que hi hagi elits policials compromeses amb els drets humans que ens trobem amb les que s'organitzen, de manera il·legal, com a policia patriòtica i actuen al marge de la llei. Les forces democràtiques s'han d'ocupar de l'Estat i forçar el PSOE a fer-ho. L'Estat no ha de continuar sent un terreny dominat ideològicament pels que creuen que la unitat d'Espanya està per sobre del que decideix el Parlament.
