Demolicions i revolucions

Aquesta setmana hem vist les màquines excavadores iniciant la demolició dels 12 blocs d’apartaments de Cala Llamp, a Andratx. Es tanca així una de les peces del cas d’Andratx que el GOB va denunciar en el seu moment, i del qual ha dut tot el procés judicial gràcies a la perseverança de qui ha hagut de veure caure resolució darrere resolució, armant-se de paciència i sense arribar en cap moment a la desesperació. Quan pareixia que tot estava ja a punt, ens sorprenia (o no) una nova maniobra dilatòria per part de l’Ajuntament o dels propietaris dels apartaments que tornava a encallar tot el procediment d’execució de la sentència. I és que han hagut de passat 19 anys perquè el tema es resolgués, 13 des de la darrera sentència del TSJIB de 2011 que va ratificar la que ja s’havia dictat el 2009 i que declarava nul·la la llicència d’obres que va concedir el 2005 l’Ajuntament d’Andratx, amb Eugenio Hidalgo al capdavant de la batlia.

Darrere hi ha moltes hores de feina de persones compromeses amb el territori, la legalitat i contra qualsevol operació de corrupció urbanística. Per desgràcia no n’ha estat l’únic cas. Cala Llamp esdevé un nou símbol de la lluita ecologista i en defensa del territori a Mallorca. La precedeixen els 68 apartaments de les Covetes, enderrocats l’any 2013 després de 18 anys de lluita, i Llucalcari, on als anys 2010 i 2011 es varen demolir quatre habitatges per als quals es va concedir llicència nul·la els anys 85, 86 i 87. La primera sentència va ser el 99 i fins 2011 no es varen poder restablir els terrenys al seu estat original. Hi ha una conclusió evident: la necessitat d’agilitar l’actual sistema de restauració de la legalitat urbanística. I n’hi ha una altra encara de més significativa: en els tres casos eren llicències nul·les i en els tres casos l’Ajuntament va jugar un paper important a favor dels interessos de mantenir-ho en peu en comptes d’assumir la necessitat que, un cop sentenciada la nul·litat de la llicència, ser el primer a determinar i facilitar el restabliment de la legalitat i la restitució del seu propi territori. Tot això, deixant de banda que en el cas d’Andratx, a més, es tractava d’una trama de corrupció urbanística que ha significat un dels episodis més ‘gloriosos’ de la nostra història política i urbanística.

Durant tots aquests anys els grups ecologistes hem vist com altres casos d’il·legalitats o llicències tiraven endavant malgrat els nostres indicis de sospita raonable i raonada de la seva irregularitat. En molts casos, acabada la via administrativa, acaba el nostre recorregut perquè no sempre disposam dels recursos humans i econòmics necessaris i abastament per iniciar la via contenciosa o penal. I malauradament, davant els canvis successius en normativa urbanística i territorial i el galimaties en què es converteix el dret urbanístic, altament especialitzat, són cada vegada més els casos que haurien d’acabar als jutjats. No hauria de ser així, l’urbanisme no s’hauria de fer als jutjats, però passa. La interpretació normativa massa sovint acaba responent als interessos de promotors, inversors, especuladors i altres interessats privats, i les administracions són les que també massa sovint determinen amb els seus actes administratius aquesta interpretació favorable a l’execució de les inversions. Així, l’acció pública en matèria urbanística o l’acció pública ambiental són les que han de pugnar per la prevalença de l’interès comú, l’interès general (de veres), evitar l’abús del dret o la mala fe, amb totes les seves limitacions legals (de finalitats de les entitats que les pretenem, limitacions temporals i fins i tot limitacions territorials) i de legitimació que tan sovint ens trobam les entitats, col·lectius, organitzacions o persones afectades perquè se’ls reconegui la condició de part interessada.

El GOB avui dia pot celebrar les demolicions de les Covetes, Llucalcari i Andratx, a més de la preservació de la Dragonera o de Son Bosc i la resolució de molts altres procediments territorials, recursos i propostes legislatives, perquè a darrere hi ha hagut i hi ha missers que dediquen feina, hores i experiència de manera desinteressada, amb perseverança i amb un compromís ferm. La judicialització creixent de l’urbanisme i la protecció territorial i ambiental és, però, una preocupació en el món ecologista perquè implica una barrera significativa a les possibilitats d’enfrontar processos tan ardus, tant pel treball com pel temps que requereixen. I tot això en un món que, donada la gravetat de la crisi ecològica actual, obre camí a nous litigis com els d’inacció climàtica, el del reconeixement de la personalitat jurídica dels ecosistemes, iniciat amb el Mar Menor, o la batalla reconeixement de l’ecocidi en el marc del dret penal internacional. Vells camins que s’ajunten amb nous camins en temps de crisi ecològica global.