"No hi ha dones que ho vulguin fer"

Per moltes raons, les dones ens trobem en un procés de canvi accelerat; la nostra evolució social ha estat tan ràpida que cada generació ha de fer front a situacions diferents, cosa que l’obliga a repensar com vol viure. Dur, però molt estimulant després de mil·lennis d’obediència forçosa.

Fa uns dies, la Núria Iceta i la Laura Gost van parlar en aquestes pàgines d’una de les situacions que ens creen tensions: la dificultat per dir que no a les propostes de feina o d’intervenció pública que se’ns ofereixen. Sovint, si les rebutgem, ens sentim inquietes i fins i tot culpables, i acabem acceptant-les fins i tot sense gaires ganes. Una acceptació que, alhora, ens porta a córrer d’una cosa a l’altra, a la manca de temps per a nosaltres i, sovint, a haver de deixar enrere algunes de les activitats o companyies que més estimem.

Refusar les ofertes ens causa malestar, tant per motius personals com col·lectius. Si dic que no, potser no em tornaran a cridar; si dic que no, pot semblar que les dones tenim poca presència pública perquè no ens hi atrevim o no en sabem prou. Tantes vegades se’ns ha dit: “És que no hi ha dones que ho vulguin fer” quan en determinats llocs tot eren homes! És com si totes haguéssim de fer constantment un esforç per desmentir-ho, per mostrar que sempre sabem i podem assumir el que calgui. 

Però anem a pams: potser ja no cal, potser ja hem superat aquesta etapa. Als anys setanta i vuitanta, quan va començar de nou la lluita feminista al món i a casa nostra, calien heroïcitats. Les excuses per relegar-nos eren de dos tipus: “No en saben, no estan preparades”, o “I què passarà quan tinguin criatures?” Recordo una amiga enginyera, d’una extraordinària fortalesa, que va tenir quatre fills i en cap moment va deixar d’anar a les obres que dirigia, per demostrar que la maternitat no era un obstacle. D’altres no vam ser mares, pensant que no podríem amb tot. Calia fer-ho així, renunciant a una part o assumint la doble càrrega, malgrat que l’esforç fos a vegades titànic, però era l’única manera de desmuntar aquells arguments. No fallar mai a les feines, assumir tota oportunitat de mostrar que podíem, fóssim mares o no. És a dir, posar per davant de tot el mandat masculí del treball pagat, indiscutible, intocable. 

En una primera etapa de la nostra incorporació massiva al món públic, ens hi hem hagut d’adaptar, hem acceptat el seu funcionament i les seves normes. Fent-ho, però, ens hem adonat que la vida pública estava organitzada i pensada per als homes: lliures del treball familiar, podien dedicar tota l’energia a la feina, a competir entre ells, a estar sempre disposats a dedicar-hi més temps i més esforç. Vivim en un moment en què es valora més el negoci que l’oci. Més encara: que, com indica el terme, neguem la importància de l’oci, o només ens el permetem com a “repòs del guerrer”. Per tant, l’èxit professional, el reconeixement social, l’enriquiment, són vistos com a valors absoluts. I, en un primer moment, així ho vam acceptar les dones: érem les convidades en una casa que no era nostra, i encara gràcies que se’ns hi deixava entrar. 

Com que se’ns ha inculcat un sentiment de culpa –fixeu-vos en la paradoxa que una dona maltractada se senti culpable del que li passa–, qualsevol refús ens fa sentir malament: ho hem de donar tot i sempre, sense pensar en nosaltres ni en els nostres gustos i necessitats. Però potser ja és hora de canviar-ho. Ja no val el “no estan preparades”: a finals de la dècada dels vuitanta, a Catalunya, ja hi havia més noies estudiant a les universitats que nois. I ara, gairebé arreu, hi ha més titulades universitàries que titulats. Ja hem demostrat que podem i sabem fer-ho. ¿Cal seguir acceptant els valors i les normes masculines com a universals? ¿No ha arribat el moment que canviem els ritmes quotidians, de manera que feines professionals i de cura rebin un temps i una atenció similar?

Hi ha un intens debat, entre les dones joves, sobre el conflicte de rols entre feina i maternitat, l’atenció a les necessitats dels altres o a les teves pròpies. Perquè és l’hora de repensar l’organització social des de nosaltres, de rebaixar els temps de treball professional, de valorar els afectes, els vincles amorosos de tot tipus, els lleures, les coses que, tant o més que la feina professional, donen sentit a la vida. 

I de fer-ho entendre als homes, que n’han estat privats per la seva socialització. Només arribarem a la igualtat quan homes i dones s’ocupin igual de les dues esferes, quan totes dues tinguin el mateix valor. Un canvi radical, molt estimulant, amb què totes i tots tenim molt a guanyar.