Depredadors sexuals en nom de Déu

Un adolescent fou violat repetidament entre els 13 i els 15 anys. L’aguantaven amb tanta força a terra mentre el penetraven analment que va arribar a patir danys a la columna vertebral i es va fer addicte als opiacis. Va morir d’una sobredosi. Com ell, més de mil menors han estat víctimes de violacions per part de capellans, depredadors sexuals, en sis de les vuit diòcesis de Pensilvània, en el país que presumeix de ser el més desenvolupat del món, els Estats Units. I ara que vingui algú i parli de les bonances de les religions que, durant segles, han servit d’excusa a alguns per fer i desfer la vida dels altres. Des dels anys 40 una xarxa de capellans no només abusava de menors que eren a càrrec seu amb la màxima confiança, també els fotografiaven per fer-ne difusió pornogràfica sense que ningú ho denunciàs. Què més passa entre nosaltres sense que ningú digui res? És la nostra generació. Poden ser els nostres fills. No em costa entendre que hi hagi malalts mentals arreu del món, el que m’al·lucina és que s’organitzin amb impunitat sota el nom de l’Església catòlica. Segons el Vaticà, són uns criminals. Malauradament, no són casos aïllats. El papa també va haver de demanar perdó pels capellans xilens pel cas Karadima. Trenta-quatre bisbes –“ministres de l’Església”, els defineix– varen renunciar en aquest país per encobriment d’abusos. “Xile queda sense bisbes”, vaig llegir fa poc en un titular. Tant de bo. Al final podria ser la millor solució per evitar donar empara a criminals sexuals, que sempre són una minoria, però que sempre surten d’allà mateix. A ells no els confessa ningú després d’haver violat reiteradament les ànimes dels més dèbils, als quals condemnen a morir entre els vius.