Depressió aïllada
Per les raons climàtiques que tots ja coneixem, vaig haver de fer moltes hores d’espera al nostre aeroport de Palma. Que al mes d’agost hi ha tempestats és una cosa sabuda de tots els mallorquins; recordo, però, que més aviat venien a final de mes, a partir de Sant Bernat, sant que, segons la dita, apaga l’estiu que havia encès Santa Margalida. Eren dies, els d’aquestes setmanes d’agost, una mica melangiosos; era estiu, però els capvespres ja es presentaven una mica més freds, i no venia de gust anar a la platja; teníem la impressió que tot el que ens esperava era compondre les motxilles per tornar a l’escola, un oi, però també una il·lusió. La tardor tenia gust de rutina i exàmens, de tornar-se a posar sabates després de tot un estiu d’avarques i calça curta.
Pensava tot això a l’aeroport de Palma, veient ploure rere els finestrals –l’asfalt de les pistes brillava ple de bassiots, els operaris lents, maletes que es banyaven als remolcs…–, tot esperant l’avió per retornar al continent. Feia moltes hores que els vols no partien, i hi havia gent dormint en terra des de la nit anterior, turistes que havien desplegat les tovalloles damunt de les rajoles, com es fa a la platja, i dormien allà, o miraven una pel·lícula al mòbil, o simplement s’estaven quiets, esperant sorrudament el miracle de l’anunci del seu vol de retorn. Les vacances també són això: temps mort, tedi, tràmit i fatiga. Sovint ja s’ha de fer vacances de les vacances.
Milers de persones esperant el vol, doncs; avions que ni arribaven ni partien. Les cafeteries col·lapsades, ja acabaven els panets i els dolços, els cambrers i dependents també amb cara de naufragi. Cues molt llargues a les hamburgueseries. Crits, corredisses. Les pantalles plenes de lletres vermelles anunciaven cancel·lacions, demores indefinides o, fins i tot –em va passar a mi– fent desaparèixer els vols que encara continuaven programats, per bé que demorats hora rere hora. Olors estranyes des del racó dels lavabos.
La dita ens recorda que nosaltres fem plans, però que Déu se’n riu. Per molt que ho vulguem tenir tot controlat, aquestes conjuntures ens posen davant dels nassos que som ben poca cosa, que continuem a la mercè dels elements, del que el cel vulgui, bonament, donar-nos. Per sort, sembla que les desgràcies no han estat massa grosses.
Depressió aïllada a nivells alts: DANA. Terbolins de vent, pluges cabaloses. Onades, llamps i trons. Hi ha qui invoca el canvi climàtic; hi ha qui diu que això sempre ha estat més o menys igual. Fa alguns mesos, parlàvem de sequera. Ara ha plogut, però continuem parlant de la saturació turística, que es fa més visible quan els turistes estan al coll de l’embut aeroportuari, convertit en un purgatori infame, després de passar pel nostre petit paradís insular. Per fi, el vol s’enuncia, i anem embarcant lentament; volem, per fi, després de fer cua a la pista una llarga estona. Tot plegat no deixa de ser miraculós, en un país que rebrà, aquest any, 95 milions de turistes, un 10% més que l’any anterior. En el temps que he estat a l’aeroport, és com si els hagués saludat tots.