Depurar responsabilitats
Fa unes setmanes Francina Armengol va anunciar una renovació del Govern, que ha donat lloc a la substitució d’alguns consellers i, alhora, ha atorgat més competències a d’altres. Un clar exemple d’això darrer és que el conseller de Model Econòmic, Turisme i Treball, Iago Negueruela, sigui el nou portaveu del Govern. I, com sempre que hi ha canvis en l’equip de govern, els partits de l’oposició i, en general, la població han mostrat els seus dubtes i preocupacions, especialment en una època en què la incertesa sanitària i econòmica ens preocupa a tots.
Sobta, emperò, que alguns partits de l’oposició s’hagin preocupat més per la suposada fluïdesa lingüística del nou portaveu del Govern que no, per exemple, d’aspectes també rellevants com l’habitatge, la cultura o, fins i tot, el model econòmic –sembla que alguns no volen diversificar la indústria i pretenen apostar exclusivament pel turisme, malgrat que la crisi del coronavirus ha fet palès que és un model condemnat al fracàs. En efecte, el president del Partit Popular, Biel Company, va orientar una de les crítiques a la suposada poca fluïdesa en català de Iago Negueruela, com si ell fos un model lingüístic a seguir.
Amb tot, estic convençut que Company i companyia preferirien que el portaveu del Govern ho fes tot en castellà –com feia l’Executiu Bauzá–, perquè sembla que aquest verí en contra de la nostra llengua i cultura que els va inocular l’apotecari encara no ha estat erradicat del partit. Tanmateix, és habitual que des del Partit Popular es critiqui sistemàticament qualsevol política en matèria de llengua, com ha fet la senyora Marga Duran recentment a través de Twitter, on recriminava al Govern balear els ajuts orientats a la promoció de la llengua catalana en un moment en què el nombre de persones que viu de la caritat ha augmentat.
En realitat, però, tots sabem que no els preocupa gens ni mica la fluïdesa del portaveu del Govern ni si hi ha més o menys persones que viuen de la caritat, com demostren les polítiques liberals que han desenvolupat tant des del govern autonòmic com des de Madrid quan governaven, orientades sobretot a fer contents els grans empresaris, però deixant de banda els treballadors. El seu objectiu últim, des de fa estona, és atacar la nostra llengua i cultura o folkloritzar-la: tots recordam aquell enfilall de sobrassades en una escala de collir figues, que feia més pena que mirera. Si realment als populars els preocupàs la inversió en polítiques socials i sanitàries, haurien mirat d’estojar tots els milions d’euros que s’han anat perdent per mor de tot un reguitzell de casos “aïllats” de corrupció en què el seu partit ha estat imputat: Calvià, Túnel de Sóller, Son Espases, Palma Arena, etc.
No obstant això, de la mateixa manera que no s’ha de criticar la fluïdesa del nou portaveu del Govern, tampoc no ens hem de felicitar perquè usi la nostra llengua, com algunes persones han celebrat públicament. No hem d’oblidar que l’Administració illenca té el compromís de garantir la normalització de la llengua catalana, com es desprèn de la Llei de normalització lingüística, atès que és la llengua pròpia del territori. Una llei que, malauradament, l’actual Executiu ha ignorat en diverses ocasions, quan alguns dels consellers han fet rodes de premsa exclusivament en castellà, per exemple.
El pitjor de tot, emperò, és que els discursos d’odi en contra de la nostra llengua no cessen. S’ha donat credibilitat als qui consideren que el català –com el gallec, el basc o qualsevol altra llengua que no sigui el castellà– és un problema, un discurs que va iniciar Ciutadans i que han continuat molts altres partits de tall espanyolista. En conseqüència, amb el pas del temps el consens en defensa de la nostra llengua i cultura s’ha perdut, sigui perquè alguns pensen que la defensa del català et fa ser més catalanista que espanyolista, sigui perquè d’altres consideren que la llengua genera més maldecaps que beneficis, almenys des del punt de vista electoral.
En aquest panorama que se’ns dibuixa, doncs, sembla que aviat passarem d’una mallorquinitat líquida a una mallorquinitat en liquidació, ara que tots som postpostmoderns. Realment costa tant d’arribar a un consens en favor de la normalització de la llengua pròpia? Per què el Partit Popular, posem per cas, no pot tornar als plantejaments lingüístics i culturals del canyellisme, com fa, d’una manera o l’altra, Feijóo a Galícia? Per què la resta de partits estatals, especialment PSOE i Podem, no fan més pedagogia entre les bases i aposten per un pacte de consens pel que fa a la llengua catalana (i a la resta de llengües cooficials), no només a Mallorca i les Balears, sinó també a la resta de territoris peninsulars? La llengua, com la cultura i tantes altres coses, no s’hauria de polititzar mai i, en aquesta qüestió, la responsabilitat és de tots, però sobretot dels polítics.
Ivan Solivellas és lingüista
