La deriva masturbatòria del riure
No podem fer-nos pessigolles a nosaltres mateixos, però sí que ens podem fer sexe tots sols. Per a les pessigolles necessitem els altres, no permeten el soliloqui. La naturalesa és sàvia: com que el sexe és una necessitat fisiològica, si cal un se’l pot fer solet. Sense pessigolles, en canvi, podem viure. O malviure.
Les pessigolles, i el riure que provoquen, ens humanitzen. Són complexes, són llenguatge. Venen de fora i es fiquen molt endins: de la pell al cervell. Ens treuen de la nostra soledat essencial. Ens fan riure, que és una qualitat molt pròpia i singular dels humans (tot i que alguns etòlegs creuen que hi ha animals que també riuen). Com sobreviuríem sense la capacitat de riure’ns del món i de nosaltres? Els fanàtics no riuen. Les pessigolles produeixen un riure físic, molt agusat en els infants. A mesura que creixem, el riure físic deixa pas al riure intel·lectual, mental: a través de la parla, de la lectura, de les imatges.
¿Aquest riure suposadament intel·ligent s’ha anat estupiditzant? Aquesta és una de les preguntes que es fa el filòsof Daniel Gamper a l’assaig De qué te ríes (Herder), on ressegueix els beneficis i estralls de la broma, de l’humor. També se’n fa d’altres, de preguntes: ¿Podem riure de tot? Què hem de fer amb les bromes xenòfobes o masclistes, i amb les que inciten a l’odi i la violència? Cal la censura? ¿És el mateix un humorista bo que un bon humorista?
La rialla neix de la transgressió. Però, esclar, una cosa és anar contra el poder i els estereotips socials i una altra fer-ho contra el dèbil i el diferent. Què passa quan se’ns escapa el riure davant un acudit èticament reprovable? Les pessigolles són més innocents que l’humor, que sovint necessita una víctima, ni que siguem nosaltres mateixos.
Però viure sense humor és poc recomanable. Com passa amb la tecnologia, l’humor pot ser intel·ligent, tendre i complex, però també cruel, mediocre i perillós. Depèn de qui el fa i quin ús li dona. Ara bé, prohibir-lo no és fàcil ni efectiu. Quan se li volen posar límits, el problema és qui els decreta, qui en fixa els criteris, la moral. Llavors passa com ara, que la correcció política i la política de la cancel·lació cada cop fan riure més.
Som fruit de la llibertat d’opinió i de premsa (inclosa la satírica) forjada en la democràcia liberal: tothom pot dir-hi la seva –riure i fer riure del que vulgui– i que cadascú carregui amb la pròpia consciència. A partir d’aquí, hem arribat al "divertim-nos fins a morir" revelat per Neil Postman als anys 80 o a la síndrome de Pinotxo, a qui li van acabar sortint orelles de burro de tant riure i fer el burro.
Com fa notar Gamper, la informació i el debat polític s’han convertit en una rialla (o riota) permanent i simplificadora. La majoria de la gent s’informa a través dels programes de sàtira política, no via noticiaris o lectura atenta de la premsa. És més fàcil. La política ha esdevingut un xou, una caricatura, d’aquí l’èxit dels populismes.
Tots ens ho passem pipa tot el dia embadalits davant els mems del mòbil. És com una deriva masturbatòria: solets davant la pantalla, ens fem un fart de riure. Ens fa pànic avorrir-nos. ¿Ens estan sortint orelles de burro? ¿Riem massa i malament, com si mengéssim sense mastegar?
Què veiem ara a Ucraïna i Israel? Doncs que, d’una banda, hi ha uns nihilistes fanàtics armats i sense sentit de l’humor –Putin i Netanyahu– que ordenen matar cruelment i, de l’altra, una comunitat internacional que no s’acaba de voler creure el que veu i que, malgrat el drama de la guerra, a la mínima que pot segueix rient despreocupadament. La vida segueix, i millor que ho faci alegrement, pensem: la viralitat humorística ens evadeix, és el dret a la rebequeria. El riure pot ser alliberador i crític, però també anestesiador, conformista i banalitzador.
En tot cas, és millor riure que plorar, oi? És saludable i és gratis. En fi: Gamper creu que potser hem arribat al món feliç de Huxley, amb bones dosis de "riures-soma". "El que a uns els fa riure a altres els indigna, però cadascú trobarà un canal per administrar-se unes dosis d’hilaritat".
