Derrotes creuades

Una de les coses que em van quedar més clares en llegir l'extraordinària biografia de Winston Churchill publicada per Roy Jenkins l'any 2001 és que tant en l'esfera política com en la militar, i fins i tot en la personal, les victòries i les derrotes sempre són relatives. En efecte, una victòria o una derrota no són ben bé fets, sinó més aviat interpretacions acomodatícies de fets. Per descomptat, quan aquestes lectures de la realitat van més enllà del que és raonable hem de parlar d'autoengany, de cinisme o d'ambdues coses alhora. Si m'ho permeten, els resumiré un vell conte xinès que té diverses variants. Un home arriba a un poble i li regala un imponent cavall blanc al primer jove que es troba pel carrer. Tothom diu "Quina sort!", però un vell afegeix: "Ja ho veurem". Al cap d'uns minuts el jove cau del cavall i es trenca una cama. Tothom exclama "Quina mala sort!", i l'ancià sentencia: "Ja ho veurem". I, en efecte, després arriben uns soldats que recluten obligatòriament tots els joves sans per anar a la guerra. La gent diu "Quina bona sort ha tingut!", i el vell rebla de nou: "Ja ho veurem". Etcètera. 

Fa uns dies, l'endemà de la Diada, pensava en això de les victòries i les derrotes. Vaig escoltar i llegir justificacions poc o gens creïbles, fraseologies d'aquestes que segreguen tant els partits polítics com les organitzacions que actuen igual que aquests però sense prendre's la molèstia de presentar-se a les eleccions; deixem-ho aquí. L'enorme davallada del nombre de manifestants va fer aflorar una explicable i alhora incòmoda sensació de derrota per part de l'independentisme, però que no anava acompanyada d'una eufòria simultània per part d'un espanyolisme que creia estar patint també, tot i que per altres raons, una greu derrota (amnistia, finançament, etc.). Els únics que semblaven relativament satisfets eren els socialistes catalans (però no pas els espanyols, tret dels membres directes del govern de Pedro Sánchez). Com podia ser, doncs, que els suposats vençuts i els suposats vencedors compartissin una mateixa sensació de desfeta? Com s'explicava que tant els qui van aplicar l'article 155 de la Constitució com els qui en van ser objecte visquessin la situació actual com un fracàs històric? Quin és el substrat comú d'aquestes suposades derrotes creuades? 

Probablement, unes expectatives tant maximalistes com irreals. S'ha parlat molt de l'independentisme màgic, però no gaire del constitucionalisme màgic. Consisteix a creure que un document redactat a finals de la dècada del 1970 conté una mena de poders sobrenaturals que permeten resoldre tots els problemes polítics pel simple fet de brandar el llibret en un hemicicle. Màgia en estat pur. Resulta, però, que la mateixa Constitució que faculta per aplicar l'article 155 serveix també per fer parlamentàriament legítimes (i decisives) les veus minoritàries de l'independentisme que va provocar l'aparició en escena de l'esmentat article... El que s'assembla més a un català que va veure frustrades les seves aspiracions independentistes l'any 2017 és un espanyol de l'any 2024 que ara contempla com les decisions del seu govern estan del tot condicionades... pels protagonistes d'aquella suposada derrota! Tot plegat resulta paradoxal i és viscut per les dues parts en conflicte com un drama. La diferència és que uns sobreactuen d'una manera i els altres d'una altra: els consensos gestuals i les tradicions escèniques pesen (entrar i sortir sorprenentment d'un escenari, per exemple, tal com vam presenciar fa poc, té molt a veure amb els Pastorets).

Si l'any 2017 tot aquest assumpte tenia una innegable dimensió èpica, ara comença a adquirir un aire crepuscular i repetitiu de batalla perduda i alhora allargassada artificialment fins a l'extenuació. No hi ha hagut cap canvi de lideratge significatiu, ni tampoc cap idea nova i interessant. Per part del constitucionalisme màgic, encara menys. Però no ens enganyem: no es tracta de cap manera d'un empat, perquè no és el mateix disposar, entre moltes altres coses, dels jutges, la Guàrdia Civil i la Comissió Europea que no disposar-ne. Tampoc hem d'albergar fantasies amb relació a la possibilitat d'un consens polític real i estable a curt termini. Implicaria renúncies mútues inassumibles per les dues parts, precisament perquè considerarien –potser amb raó, o potser no– que són un nou greuge, una derrota que s'afegeix a l'anterior. Com acabarà, tot plegat? M'acomiado com he començat, amb la lacònica sentència d'aquell avi del conte xinès que, coneixedor del caràcter imprevisible dels esdeveniments, va repetint: "Ja ho veurem".