Derrotes

Va ser a La derrota del pensament, una obra ja de 1987, en què Alain Finkielkraut va dividir la humanitat sotmesa als compassos de la postmodernitat en dues categories: els zombis i els fanàtics. L’assagista parisenc catalogava unes actituds contradictòries i alhora complementàries: la de la massa cega, obedient i alhora voraç, i la dels més desperts i lúcids, obcecats per alguna idea massa ferma, disposats a fer el que sigui per distingir-se i fins i tot donar la vida per alguna cosa que els ultrapassi. Tot això deriva d’aquesta “derrota” del pensament crític, de la incapacitat de pensar bé, distingir i posicionar-se amb tots els matisos, que hauria de caracteritzar l’acció humana després de la Il·lustració. Avui en dia es parla molt de les emocions, l’educació en la intel·ligència emocional i d’altres teories sentimentals, però ben poc de raonar, distingir i argumentar. Es parla més d’emocions que de sil·logismes.

La informació en temps de les xarxes socials també s’ha convertit en un element més per fer tabola, llenya al foc continu de l’espectacle, confirmació del que ja se sap o es vol pensar, i en cap cas l’entrada en un plegat de dades que puguin posar en qüestió el que s’està disposat a ponderar sobre qualsevol cosa. Pertot només trobem el que desitgem veure: biaixos de confirmació del que ens agrada pensar o sentir sobre qualsevol aspecte de la realitat. La informació a través de les xarxes, i ja no amb els mitjans d’informació tradicionals, només han fet que intensificar aquesta tendència; i, a més, tot sovint el que ens expliquen els mitjans d’informació és el que passa a les xarxes socials. Ja “passen” més coses a Twitter que a la realitat. Perquè de la realitat només ens n’arriben –a banda dels esports–, tot el que té aire de ‘reality’: crims horrorosos, històries de sexe, maltractaments i corrupció política.

I alhora és obvi que no vivim en un món absolutament horrible. Steven Pinker va escriure L’àngel que portem dins, sobre el declivi de la violència en el present, després de la nostra llarga història de guerres i genocidis. I alhora veig que Pinker, que difon aquesta història optimista d’àngels i bondat i generositat triomfant arreu, es deixava subvencionar ni més ni menys que per Jeffrey Epstein, el violador massiu de menors, el falsari i multimilionari que, protegit per tot un sistema de xantatges i silencis policials, va poder perpetuar durant dècades un sistema piramidal de tràfic de dones molt joves, fins i tot en una illa de la seva propietat exclusiva. Pinker és el Doctor Jekyll d’un Mister Hyde que va acabar suïcidant-se, misteriosament, a la presó, tot per no haver d’afrontar les víctimes i una molt probable condemna de per vida.

Entre el zombi i el fanàtic hi hauria d’haver lloc per un cert escepticisme responsable; per la capacitat de pensar, decidir-se, informar-se i canviar d’opinió quan la veritat ens ha mostrat cares insospitades. Veig, però, que aquells que negaven l’existència del virus del covid ara es neguen a tenir contactes amb els vacunats; temen, ara sí, que els puguin encomanar d’alguna cosa.