Des del fang contra el valencià
L'executiu presidit per Carlos Mazón té dos grans fronts oberts de desgovern: l'anomenada llei de llibertat educativa (també coneguda com a llei Rovira, en referència a l'actual conseller d'educació de la Generalitat Valenciana, José Antonio Rovira) i els intents del mateix Mazón per eludir les seves responsabilitats en la desastrosa gestió de la DANA del 29 d'octubre passat. Guanya en infàmia Mazón, ni que sigui perquè les seves reiterades negacions de la realitat (aquest dimecres ha fet unes al·lucinants declaracions segons les quals són la premsa, l'oposició i els ciutadans que protesten qui menteixen sobre els fets del dia de la gota freda, i no ell) suposen una ofensa directa contra els familiars de les 227 víctimes de la catàstrofe. Aplica el manual Ayuso/Rodríguez: negar-ho tot, mentir a l'engròs i insultar, difamar i amenaçar tothom que li faci contrari, mentre adjudica contractes milionaris als amics.
Tot això aixeca una polseguera que fa passar injustament en segon terme el desgavell de l'esmentada llei Rovira i la consulta de llengua base, en què s'insta els pares dels alumnes a votar per via telemàtica (des d'aquest dimarts 25 fins al pròxim 4 de març) en quina llengua volen que siguin escolaritzats els seus fills. Totes dues coses, la llei i la consulta, no són altra cosa –com ha denunciat Moisès Vizcaino al digital La Veu del País Valencià– que instruments per arraconar i minimitzar el valencià en l'espai on té més presència, que és a les aules de l'ensenyament públic, i per discriminar, assenyalar i coartar la ciutadania catalanoparlant. Rovira és un personatge que respon a l'arquetip del polític hooligan, que entén l'exercici del poder com una ocasió per carregar sense contemplacions contra els seus adversaris, que ell considera enemics a abatre. La seva fixació (com la de tants dirigents del PP valencià i no valencià, amb pressió de Vox o sense) és el català, o el valencià. Senzillament volen fer-lo desaparèixer, i viurien com una gran victòria que fossin ells els que aconseguissin dur a terme aquesta proesa. El nivell d'ofuscació, d'embrutiment i de falta d'intel·ligència democràtica que hi ha en aquesta manera de pensar i d'actuar ja el coneixem, però no ha caducat amb els anys de democràcia: s'ha perpetuat i darrerament s'ha tornat a reforçar.
Per aconseguir el seu objectiu, Rovira i el govern Mazón plantegen la consulta sobre la llengua base de l'ensenyament a partir d'una doble fal·làcia embolicada amb la paraula “llibertat”. D'una banda, presenten el valencià com la llengua “imposada” i el castellà com la llengua “lliure”, la que és natural voler usar (perquè té més parlants). De l'altra, apel·len a la “llibertat” dels pares per escollir, com si fos un servei a la carta, com volen que sigui l'escola dels seus fills. Les dues coses són falses i cap de les dues té sentit, però funcionen perquè a una part de la ciutadania ja li va bé identificar la llibertat amb els seus prejudicis, o amb la seva falta de voluntat per conviure amb els altres.
