La (des)il·lusió de l’Ingrés Mínim Vital
Una vegada més, el govern d’Espanya continua fent pressió als municipis. El cas del tan esperat Ingrés Mínim Vital (IMV) ha resultat ser una pressió gairebé sense precedents, sense dotacions pressupostàries, implicant els ajuntaments a condicionar el cobrament d’aquesta renda i demanant als serveis socials que certifiquin un colador de situacions que ni coneixen ni en tenen competència. Sobre això darrer ja s’hi han pronunciat els col·legis professionals de Treball Social arreu de l’Estat.
“Ajuntaments i ONG podran certificar unitats familiars vulnerables per ampliar l’abast de l’Ingrés Mínim”. Així ho anunciava el 25 de gener passat el ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá. Semblava una bona notícia, però realment és una pressió immensa sobre els serveis socials municipals possiblement en el moment més saturat de la seva existència.
L’error d’exigir com a requisit a qui sol·licita l’IMV un certificat signat pels treballadors i les treballadores socials és una nova exigència (ja és la quarta modificació en nou mesos d’aquell decret inicial d’IMV) que posa més traves i fa encara més complicada la tramitació de l’ajuda, una ajuda bàsica i necessària per pal·liar els efectes de la crisi a les persones més vulnerables.
Aquests certificats exigits, si no se’n delega la funció, els expedeix el secretari o secretària municipal, i en el cas de la seva delegació als serveis socials, la tessitura dels treballadors i les treballadores socials és complexa per haver d’avalar situacions i realitats que són gairebé impossibles de certificar.
El ministre Escrivá hauria de saber que demana miracles als municipis i que ens obliga a posar equips de feina per atendre la situació; és a dir, ens augmenta les funcions, però no el pressupost. Els ajuntaments necessiten dotació per fer aquestes funcions i els treballadors i les treballadores socials necessiten que s’entengui la seva tasca, com ja ha manifestat el seu col·legi professional.
I les persones més vulnerables que han d’accedir a aquesta prestació què necessiten? Necessiten facilitats, accés, agilitat en la resposta, i no una infinitat de traves i obstacles impossibles. No hi ha res més negligent que crear expectatives i no complir-les, molt més greu encara quan aquestes expectatives són la base de la supervivència i subsistència de les persones més vulnerables.
Benvinguda sigui sempre una renda social garantida no condicionada, com l’autonòmica o com era inicialment l’IMV i ha deixat de ser-ho des que els municipis han de certificar anualment la situació de les persones. I molt més benvinguda encara si aquesta es calcula basant-se en el cost de vida dels territoris on es resideix. Però així no, no, perquè en definitiva ens du al contrasentit d’acabar privant d’un dret.
Tanmateix, un dia caldrà parlar de la Renda Bàsica Universal per dignificar les situacions de vulnerabilitat i no perdre més esforços a controlar que la gent sigui suficientment pobra per poder percebre la prestació, sinó garantir que es tingui un mínim per sobreviure.
