Des del Marroc en guerra (1860)

De Joaquim Mola i Martínez (Alacant, 1822-Caldes de Montbui, 1882) a Diario de Barcelona (29-III-1860). Traducció pròpia. Tal dia com avui del 1859 Espanya declarava la guerra al Marroc. Aquesta és l’última crònica que el corresponsal del Brusi, el militar de carrera i periodista Mola i Martínez, va enviar al diari des de Tetuan un mes abans d’acabar la guerra. També va ser enviat especial a la guerra d’Itàlia. Mola havia lluitat a favor dels liberals en la Tercera Carlinada, era general de brigada, i va ser cap del Sometent. 

Res no hi ha de nou des de la meva darrera crònica, doncs el tiroteig diari dels moros contra les nostres avançades és aquí cosa normal. Ahir, no obstant, els enemics es van aplegar en grups prou nombrosos a l’altra banda del riu. Els hi podíem llençar granades. Aquesta tarda han tornat a presentar-se els dos emissaris de Mulei Abbas. Sembla que s’han trencat les negociacions. El general Garcia ha dit això als comissionats, a l’acomiadar-se: “Ara ja us coneixem. Si en el camp de batalla patiu alguna desgràcia, trobareu sempre una generosa acollida en els espanyols”. Els enviats marroquins han marxat tristos. Crec que passaran la nit a la casa d’Ersini i sortiran demà per dur la noticia de guerra al seu superior. Com vostès comprendran, la reserva amb la qual es feien les negociacions no permet dir res amb seguretat. Cal, per tant, recollir els rumors que circulen. Sembla que els emissaris han dit que no podien donar la indemnització que se’ls hi demanava, i en la qual tractaven d’introduir una rebaixa notable, afegint que Espanya no tenia pas necessitat de quedar-se amb cap ciutat per penyora i que Anglaterra sortiria fiadora respecte a la indemnització a mesura que vencessin els terminis. Això és el que s’ha dit aquesta tarda. El general en cap ha rebutjat aquesta proposició que, si s’ha fet efectivament, bastava per si sola per trencar les negociacions. Espanya en aquesta guerra no vol absolutament res que vingui dels intrusos britànics. Pel que fa a això, tot l’exèrcit pensa de la mateixa manera. Abans que una pau avantatjosa feta pels anglesos, prefereix la guerra amb totes les seves conseqüències fins a l’extrem de posar foc a totes les nostres conquestes i retirar-nos. Hi ha favors que deshonren tant a les nacions com als individus, i val més morir mil vegades que deure la vida a un enemic que fereix mitjançant una mà aliena. L’exèrcit es disposa a moure’s passat demà. Avui es municionaven les tropes i es racionava per sis dies. A la Duana es notava molt moviment, començant ja l’embarcament dels efectius que han d’esperar al general en cap a l’altra banda de l’Estret. La disposició en la qual s’ordena la marxa sembla indicar la idea de posicionar-se ben aviat en un punt de la platja amb el fi de posar-se immediatament en contacte amb l’esquadra. El general en cap ho prepara tot de manera que les divisions puguin moure’s amb facilitat, per la qual cosa no portaran res més que allò que sigui precís, deixant a Tetuan l’artilleria rodada. Des que es coneix l’ordre d’avançar, ningú no s’ocupa de res més sinó dels preparatius de marxa. Durant els quaranta-sis dies que hem estat a Tetuan l’ociositat ha donat peu a mil discussions sobre la pau o la guerra. Des del moment que s’ha sabut que les condicions no satisfeien les exigències del general en cap, que porta la veu d’Espanya, s’han tancat totes les boques i cada qual revisa les seves armes pel dia del combat. L’exèrcit trobarà en el camí de Tetuan a Tànger noves fatigues a vèncer [...]