Des de la meva ignorància
Fa uns dies vaig llegir l’article on Georgina Ferri explicava la seva recent experiència amb la maternitat, amb un èmfasi especial en les sensacions que li havien provocat el part i el postpart. Després vaig fer un cop d’ull als comentaris, perquè el comentarisme de diari és gairebé un gènere amb entitat pròpia, i no és estrany que s’hi generin discussions curioses que, de vegades, freguen només tangencialment el tema de l’article. En aquesta sèrie de testimonis sobre la maternitat i la paternitat que publica el Criatures, però, és commovedor apreciar la complicitat i la simpatia que desprenen la majoria de reaccions dels lectors a les vivències que s’hi relaten. Tanmateix, hi ha una tendència generalitzada que ho esquitxa tot –els mitjans de comunicació, les xarxes socials– i aquests articles no podien sortir-ne indemnes.
Em refereixo, naturalment, a les persones que gosen opinar sobre un tema que ignoren i que, per fer-ho, encapçalen la seva opinió amb una fórmula que sembla que els hagi de fer d’escut. En el cas de l’article esmentat, per exemple, un comentarista escrivia fins a dues vegades la frase “des de la meva ignorància” abans d’opinar alegrement sobre el part –sí, el part– de Georgina Ferri. Les variants, però, són infinites i canvien subtilment segons el cas: “no he llegit el llibre esmentat, però jo opino que [...]”, “jo no tinc coneixements d’això, però penso que [...]”, “no he patit mai una situació com aquesta, però tinc claríssim que [...]”.
Em pregunto en quin moment la ignorància va deixar de ser un bon motiu per callar i va esdevenir, per contra, el comodí dels necis i dels desinhibits. ¿Com s’explica, si no, que el fet de no conèixer bé una realitat no sigui cap fre per enaltir explícitament aquest desconeixement abans de compartir en públic la postura pròpia? I si a la ignorància manifesta hi afegim l’arrogància, la immediatesa, la brevetat i la contundència que amaren les noves maneres d’expressar-nos, ens trobem que la frase “des de la meva ignorància” i els seus equivalents es converteixen en el pròleg d’un despropòsit més que previsible; en la intervenció que pronuncia el personatge ridícul de la pel·lícula abans que es produeixi el gag que el posarà en evidència.
Deia Aristòtil que som els amos dels nostres silencis i els esclaus de les nostres paraules. Tot s’ha banalitzat tant, però, que ni tan sols la paraula dita o escrita ens esclavitza durant massa temps: la realitat fa tanta via que imposa unes reaccions de durada breu i consum ràpid envers les coses que llegim i que escoltem. Per altra banda, la democratització de les opinions és saludable i necessària, i no sempre cal estar avalat per uns coneixements, una formació o una experiència previs per expressar un punt de vista enriquidor. Però quan se sap –i així es comunica– que existeix un desconeixement evident, una ignorància confessada, quin sentit té parlar malgrat tot? No sé qui va decidir que calia tenir opinions formades sobre absolutament qualsevol cosa, però, i sempre des de la meva ignorància, opino que ens hauríem de repensar això de compartir-les en públic sense cap mena de pudor.
