Donald Trump ha irromput a l'escenari polític com l'espetec d'una bufetada. Una bufetada que encara no sabem gaire bé a qui l'han donada, o a qui la donaran. Un cronista d’un prestigiós rotatiu deia que el candidat guanyador ha sabut interpretar millor les ànsies dels nord-americans contra la globalització. En realitat, si observam el mapa dels resultats electorals, una de les claus de la victòria de Trump ha estat el suport que ha obtingut dels estats industrials del mitjà oest. Els treballadors de les zones industrials, les més afectades per la deslocalització de la producció, l’atur i la pobresa creixent, votants tradicionals del partit Demòcrata, han optat pel discurs populista del candidat republicà i han generat, així, un transvasament de vots inesperat.
S’ha produït una situació molt similar, per no dir quasi calcada, a la que es va donar en el referèndum de la Gran Bretanya i en l’inesperat Brexit. Els dos, Trump i el Brexit, podríem dir que són el resultat d’un exabrupte social contra el sistema. I, indubtablement, per a un exabrupte, la millor imatge és la cara del colèric Trump. Ni en la millor de les sàtires s'hauria pogut imaginar un milionari 'friqui', misogin i xenòfob convertit en el mèdium de la ira de la classe treballadora de les zones industrials deprimides.
La paradoxa és que ara mateix ningú pot albirar en què consisteix l'alternativa que representa Trump, ni tan sols si es mereix el nom d’alternativa. Rere el llenguatge agressiu i irrespectuós no s’hi amaga un projecte diferent; simplement, hi ha xerrameca de venedor. No sabem si du qualque cosa nova o, contràriament, si hi ha arguments per sospitar que no és altra cosa que la degradació del que ja coneixem. En aquest cas no representaria un canvi, sinó que seria l'avantsala del canvi necessari. Sincerament, sigui el que sigui el que representa, no crec que Trump hagi vingut per quedar-s'hi gaire temps; més que una solució, sembla part del problema.
Trump es presenta a si mateix com un home d’èxit. Diu que el més bell d’ell és que és molt ric. Juga amb la nostàlgia del “somni americà”, amb gent a la qual han robat la possibilitat de somiar en el futur. La defensa de “l’americanisme” per damunt de tot, ha dit. Però això, en definitiva, no és res més que un viatge al passat, al bilateralisme i a la política dels “falcons”. Sens dubte, una de les obsessions del futur president és desmantellar totes les polítiques del seu antecessor Obama. Com a conhort, molts diuen que no podrà fer tot el que ha dit. Tenen raó, en el sentit que els mecanismes democràtics i de garanties del país són prou consistents i limitaran l’acció presidencial; però, no ho oblidem, serà president d’un país terriblement presidencialista.
Va consol, el que no podrà fer tot el que vol. En realitat, el que ha posat de manifest el resultat electoral, amb la immensitat que sempre ho fan el americans, és la crisi del sistema i la naturalesa d'aquesta. Després d’anys d’hegemonia neoliberal, el candidat guanyador ho fa amb el suport crucial dels treballadors de les zones industrials, sota la promesa que "els miners tornaran a la mina i sentiran de nou l'orgull de ser-ho". És a dir, el candidat del partit Republicà, essència del neoliberalisme i la globalització, per guanyar ha de prometre tornar als temps del 'new deal' d’inspiració socialdemòcrata. Mentre que la candidata del partit Demòcrata, el més semblant a la socialdemocràcia, perd, malgrat que era favorita, per ser figura destacada de l’'establishment' , evidentment sorgit sota el predomini neoliberal.
Anem a pams: primer, qui està en crisi és el projecte neoliberal. Si no fos així, hauria guanyat la candidata demòcrata; segon, els republicans no tenen un projecte capaç de superar la fallida del sistema, si no fos així no hauria estat candidat Donald Trump. En un segon esglaó s'hi ha de situar la crisi de la socialdemocràcia, que, irònicament, eren els únics capaços de perllongar l’agonia del sistema. Si entenem la postdemocràcia com una democràcia difuminada, hem d’acceptar que la postdemocràcia és sinònim de debilitació de la socialdemocràcia.
Quan prengui possessió del càrrec de president dels Estats Units, el proper 20 de gener, el món estarà a les mans de Xi Jinping, Putin i Trump, els presidents de les tres primeres potencies mundials. És a dir, dos predemòcrates i un postdemòcrata governaran el món. Els tres són personatges de perfil ideològic difús i (a)moral pragmàtica, amb una forta subjectivitat i una obsessió pels temps preterits. Algú dubta de la crisi?
Una coneguda política d’esquerres deia l’altre dia que el seu enemic era el PP. Gran error, aquests són els adversaris; els enemics volen molt més lliures.