Desaparèixer per un dit del peu
PalmaAna o Anastasia està començant a desaparèixer per un dit del peu. Malgrat la seva joventut, el metge li ha diagnosticat invisibilitat. Ha de canviar de vida per aturar el procés. Treballa per a Bassil, un artista cèlebre d’art conceptual, la identitat del qual és un misteri. El transsumpte de Banksy vampiritza les seves idees, les assumeix com a pròpies i es limita a transmetre-les a un equip perquè les executi. La glòria, per a ell; la invisibilitat de reconeixement, per a ella, que es veurà impel·lida a mirar la seva existència amb altres ulls si vol, literalment i metafòricament, constar. Viure.
Déjate ver, disponible a Atresplayer, és una comèdia dramàtica –vuit capítols de mitja hora– que es desfulla com una Matroska plena d’idees originalíssimes sorgides de la ment i experiències del guionista, director, còmic i artista Álvaro Carmona. Totes aquestes facetes estan al servei d’una sèrie única en la seva espècie, tan rara com la vida, que causa una estranyesa càlida i reflexiona amb ironia i brillantor sobre el concepte d’autoria, l’esnobisme, la impostura i l’arbitrarietat de l’art conceptual; la d’aquests creadors (o equips) capaços de col·locar una cartel·la descriptiva sobre un vagabund que es resisteix a abandonar la galeria d’una exposició. Una obra més. I llest.
L’art és el marc, el fons, per fer befa –amb enginy i intel·ligència– d’una societat presa de les xarxes socials, de l’ego dels actors, dels tertulians de televisió; de gent que donaria més d’un dit del peu per ser, simplement, famosa. Signifiqui això el que signifiqui.
Ana, interpretada per Macarena Sanz, es troba amb un grapat de personatges irrepetibles com una ‘metadietista’ que es quedarà amb tot el teu patrimoni si no aprimes els quilos pactats, un representant d’actors invident o un ancià que es resisteix a extirpar-se l’apèndix i aspira a levitar experimentant la síndrome de Stendhal amb unes ulleres de realitat virtual.
Déjate ver podria ser un capítol de Black Mirror, si Black Mirror estigués tenyida de malenconia, sensibilitat, humor conceptual, realisme màgic o el surrealisme d’Amanece que no es poco. Com Ana, aquesta sèrie necessita ser vista. Per no desaparèixer entre la ingent oferta audiovisual i perquè és el més a prop que la ficció espanyola ha estat d’oferir a l’espectador una gojosa síndrome de Stendhal.
