La desaparició dels programes culturals

Fa pocs dies, a través de les xarxes socials va sortir la notícia que Betevé ha suprimit de la graella els programes La cartellera, Àrtic i La família barris, o, el que és el mateix, tots els seus programes de cultura. Aquesta trista notícia em va fer pensar en quan vaig treballar el 2008 fent recerca de formats culturals que poguessin inspirar el nou canal cultural de TVE. Mà a mà amb el director, un canal sencer dedicat a la cultura! L’apagada analògica prometia més canals, més espais televisius, més diàleg amb la cultura. De tot el ventall de propostes només en van quedar un parell de programes i aquella fantasia va passar a ser un de tants canals genèrics on la cultura es mescla amb l’esport, els informatius i les migdiades dels espectadors. Des de llavors he col·laborat en programes com L’hora del lector, Amb filosofia i Correspondències, i en les taules culturals dels divendres d’Els matins… Totes les seccions o programes vivien, precoçment, la consciència de saber-se efímers, la certesa d’una mort anunciada degut a la seva vocació cultural. El 29 de gener del 2021 escrivia un article en aquest diari titulat "Un programa de llibres", una laudatio a la feina de Xavier Graset amb el programa Més 324, que havia aconseguit transformar un espai d’actualitat en un programa de llibres. No és hiperbòlic afirmar que la relació dels programes culturals i les televisions públiques ha passat a ser de quasi clandestinitat.

Així i tot, el departament de Cultura de la Generalitat aporta sis milions d’euros a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per a la producció de continguts culturals en el projecte de La crida, que ja du quatre edicions des del 2018. Dels 284 projectes que es van rebre en l’última convocatòria, se’n van aprovar 25. La crida està orientada a buscar "propostes innovadores, projectes singulars i poc freqüents en el panorama audiovisual actual" –segons les bases– i, malgrat això, la majoria dels guanyadors de l’última crida eren programes de grans productores amb una llarguíssima trajectòria –també dins de TV3– com Mediapro, Minoria Absoluta, El Terrat i Gestmusic. A nivell de formats, el que imperava eren els talent show o concursos, és a dir, infotainment on la cultura és passada pel sedàs de la competició, del pòdium, del joc, del riure immediat. Podríem dir que aquest tipus de formats s’aprofiten d’una situació generalitzada entre els joves i no tan joves, que és la creença irracional que la nostra vida pot canviar d’un dia a l’altre gràcies a la fama (és a dir, gràcies a la mateixa televisió i a les xarxes socials), una creença que deriva d’un context sociocultural trinxat, d’unes perspectives de futur crues, d’una salut planetària minvada. Enmig d’aquest desastre gens improvisat, el concurs i la seva política de miracles a discreció esdevé una opció de futur possible. Aquests formats culturals, per tant, exploten comercialment aquesta penosa situació en nom de l’entreteniment. De tal manera que la cultura que es promou és aquesta cultura del càsting, del sacrifici, de la competició, de l’oportunisme mediàtic i que esprem l’expectació i l’adrenalina dels concursants i dels espectadors a parts iguals, i que quan ha acabat el programa ens ha deixat cansats i buits, amb les facultats mentals intactes, com en una sessió gimnàstica.

Els tres programes de Betevé, casualment, es van anul·lar pocs dies després que Carla Simón guanyés el màxim guardó a la Berlinale amb la pel·lícula Alcarràs. Per un moment semblava que els polítics, els sectors culturals i la ciutadania se sincronitzaven per reconèixer una cultura de qualitat, en llengua catalana i internacional. Però era una rampa emocional, un error de canal, un miratge. Tants aplaudiments, tantes paraules boniques, però no hauran convertit, de nou, la meravellosa fita de la Carla Simón en un altre d’aquests amnèsics concursos locals que no deixen rastre cultural?

Vist així, trobarem a faltar els reportatges documentadíssims de La cartellera amb Marta Armengou, la seva nutritiva cinefília; el sofà vermell de l’Àrtic amb la curiositat insaciable d’Anna Pagès; la Brigitta i les seves impertinències –una autèntica “internacional dels barris”–. Amb aquestes polítiques culturals, no perdem continguts, perdem el sentit de la cinefília, la set de teatre, l’amor per la literatura, les ganes de pensar juntes, de passejar-se pels barris al marge dels guiris. Crec en els diàlegs impostats i estimulants d’Emili Manzano i Xavier Antich quan feien de peripatètics a Amb filosofia, en les converses irregulars, suggerents i espontànies de la comunitat de L’hora del lector, crec en l’arrelat sentit de servei públic de Líria Herèdia, en Anna Guitart i la seva profunda escolta, en la passió de Jaume Figueres, en els il·luminats de Jordi Lara, en les reflexions de Quan arribin els marcians, en qualsevol dels programes musicals (on són?), crec en la pedagogia prístina de Jaume Vilalta i el seu Quèquicom?, en l’educació sexual d’OhMyGoig; crec en els programes de l’espai Denominació d’Origen de la Xarxa de Televisions Locals, que donaven oportunitat als nous formats i a les petites productores; crec en la llibertat creativa de la BTV dirigida per Manuel Huerga, en L’avi de la càmera de Neus Ballús; crec també en les televisions locals que entenien que cultura i territori són indestriables; crec en Territori contemporani, és a dir: en la televisió pública com a part del nostre territori contemporani. Crec en els mitjans públics, en la separació entre partits polítics i mitjans, entre mitjans i audiències.

Sovint penso en Neil Postman quan afirma que encara hem d’aprendre què és la televisió i que el perill no és mirar la televisió, ni riure en lloc de pensar, sinó deixar de saber de què riem i per què hem deixat de pensar. Postman proposa dues sortides a la mort de la cultura: la primera passa per programes que ens ajudin a entendre les pròpies imatges, la segona passa per l’educació. Amb una graella farcida de programes que redueixen la cultura al concurs o a l’actualitat, les dues opcions queden descartades.