Desarrelats

Sovint es parla de la dialèctica entre global i local. Per una banda, l’economia es troba cada cop més internacionalitzada, les mercaderies es mouen arreu del planeta i avui es pot comprar de tot des de qualsevol lloc gràcies al comerç electrònic. Per altra banda, però, hi ha una tendència creixent a reivindicar la proximitat i el producte local, per motius ambientals, però també per respecte al territori on vivim i a la seva gent. Aquesta vinculació afectiva amb el lloc i les persones properes és tan natural com el que ens impacti més un accident de cotxe al nostre poble que un de ferrocarril amb centenars de morts a l’Índia.

Però també és cert que no tothom ho veu així i avui es pot observar com, en alguna gent, s’ha anat produint un desarrelament en relació amb el seu entorn. Per dir-ho clarament, cada cop trobam més gent que no se sent ben bé d’enlloc i tant se li’n fot. Persones que es relacionen poc amb la gent del seu voltant, que treballen a distància o van canviant de residència i que, per poc que puguin, esperen que algú els dugui a ca seva el que necessiten abans d’haver de sortir al carrer. 

Dins aquest grup de gent hi ha de tot, però m’interessa el grup format pels professionals ben pagats, els gurus tecnològics o els directius d’empreses i grans corporacions. Gent que es mou en cercles exclusius –sigui el restaurant o el gimnàs– i que té una notable influència en les decisions polítiques i econòmiques. Persones que formen part de l’elit de la nostra societat. 

D’elits sempre n’hi ha hagut, però avui es dona una diferència destacable amb relació a abans i que té molt a veure amb aquest desarrelament. Tradicionalment, l’elit sempre havia tengut una especial vinculació amb el territori. En el cas de l’aristocràcia això era ben evident, ja que el seu poder era gairebé proporcional a les quarterades que posseïa. Amb la industrialització ja no es parla de quarterades, sinó de metres quadrats, per a fàbriques o blocs d’habitatges, però la vinculació amb el territori continuava sent important. Avui, en canvi, ja no és així. On sigui la fàbrica ja no té importància, per no parlar del fet que la indústria més innovadora treballa en el núvol digital, que no és ben bé enlloc. El patrimoni d’aquesta elit no es compta per metre quadrat, sinó per nombre de participacions i valors de cotització. 

Que, per a bona part de l’elit actual, el territori sigui irrellevant és un problema per a la resta de persones. Un problema que explica, per exemple, per què a l’hora de reaccionar davant la gentrificació de determinades zones, el gestor desarrelat, en lloc de veure-hi els inconvenients, hi veurà un moviment demogràfic coherent amb la lògica del desenvolupament urbà, menyspreant la gent poc raonable que s’oposa a aquesta evolució natural.

Però no es tracta només de no entendre la indignació dels habitants d’un barri concret. La gravetat del problema rau en el fet que aquest menyspreu acaba sent un terreny assaonat per aquells que cerquen créixer políticament a partir de la rancúnia i la ràbia dels altres. L’opinió de l’elit és important, però no sempre té raó. Això no vol dir que l’hagi de tenir la resta de la gent. Però al final els que decideixen són els primers, i és important que entenguin que alguns dels aspectes a tenir en compte no són inseribles en un full de càlcul.