Descarbonitzar i estalviar
La concentració de fenòmens naturals viscuda arreu del món aquests darrers temps ha contribuït a refermar la certesa del repte del canvi climàtic i la necessitat de fer-hi front per intentar evitar les seves conseqüències, perjudicials per al planeta i per a l’espècie humana. Una part molt important d’aquestes accions s’han batejat com a transformació energètica, amb un component de polítiques públiques i un altre de canvis de comportament privats.
La paraula transformació fa pensar sovint que el principal repte consisteix en deixar d’utilitzar energia provinent de la combustió de reserves fòssils, i passar a la captació i aprofitament, de forma directa o indirecta, de l’energia que gratuïtament ens envia el sol. Crec que, sent això importantíssim, ens equivocaríem si no tinguéssim en compte que, a més del canvi de la combustió a la captació, té també molta importància augmentar l’eficiència en la seva transformació i l’estalvi en la seva utilització. Voldria donar una visió més global, per si això pot ajudar a estimular i a combinar millor les polítiques públiques i els comportaments privats de persones i d’empreses.
1. Descarbonització. És fonamental reduir la gran quantitat d’emissions cap a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle, sobretot CO₂, que provoquen l’escalfament del planeta, i d’altres gasos tòxics que perjudiquen la nostra salut. Per reduir dràsticament les emissions cal deixar de cremar combustibles fòssils, carbó, petroli i gas. Es dona una paradoxa: fa uns anys estàvem preocupats pel possible esgotament d’alguns d’aquests recursos i ara en canvi del que ens hem de preocupar és que es quedin on són, és a dir, a sota terra. Ja podeu imaginar les reaccions d’aquells que en tenen les reserves...
Encara que la combustió d’alguns biocombustibles, com la fusta, també provoca l’emissió de CO₂, les quantitats són relativament més petites, i s’equilibren amb l’activitat d’absorció de la mateixa naturalesa, especialment els boscos.
Aconseguir prescindir dels combustibles fòssils, i limitar-nos a altres recursos, és un repte difícil i urgent, sobretot tenint en compte que una part molt important de la població del planeta està encara, involuntàriament, quasi exclosa del seu ús. Només ho podrem fer amb un cert èxit si alhora resolem un altre repte: estem utilitzant unes quantitats d’energia molt superiors a les imprescindibles per al nostre benestar, i les estem utilitzant molt malament. No només cal canviar l’origen de les energies: també cal disminuir les quantitats que n’estem fent servir. Dues paraules clau: eficiència i estalvi. La primera en els processos tècnics, i la segona en les voluntats personals.
2. Eficiència. Els processos que permeten passar de l’energia en estat primari a l’energia realment útil estan basats en instruments tecnològics que marquen l’eficiència; és a dir, la relació entre energia original i energia finalment útil. Aquests processos es van dissenyar en un temps en què semblava que els recursos fòssils eren inesgotables i barats. Un exemple: en el cas d’un cotxe amb motor de combustió que puja una sola persona per un pendent, l’eficiència pot no arribar ni al 10%; els costos energètics i les pèrdues durant tot el procés d’extracció, refinatge, distribució i combustió del petroli, juntament amb el fet d’haver de fer pujar també tot el pes del vehicle, que pot ser unes quantes vegades el pes de la persona que el fa servir, redueix l’eficiència a aquesta ridiculesa. Gairebé tota l’energia acumulada en el petroli del qual va sortir la gasolina que s’ha consumit en la pujada s'ha perdut sense que la persona en tragués cap profit.
El motor elèctric té molta més eficiència. Per tant, un vehicle elèctric impulsat per electricitat de captació solar o eòlica té un grau d’eficiència superior. Si pugés 4 o 6 persones, gastaria una mica més d’energia però l’eficiència total seria molt superior. I ja no diguem si en pugés 30 o 40... Podríem ampliar amb molts altres exemples aquest raonament. Per altra banda, els avantatges del vehicle elèctric es redueixen molt si l’electricitat que gasta ha estat produïda a partir de petroli, gas o carbó...
3. Estalvi. Sortint dels aspectes tècnics i pensant en els hàbits personals, col·lectius o industrials, és obligatori fer una reflexió sobre les necessitats reals d’energia per aconseguir el benestar que desitgem. És fàcil identificar consums excessius que no afegeixen valor a les nostres vides i que serien perfectament prescindibles. També ho és imaginar nous hàbits i nous instruments, sobretot aprofitant tecnologies no materials que ara estan al nostre abast, que ofereixin possibilitats d’estalvi a casa, a la ciutat, al despatx o a la fàbrica. No tinc espai per poder donar-ne cap exemple, ja que voldria acabar amb unes paraules que condensessin el missatge que vull transmetre.
Al parlar de transició energètica no hem de pensar només en reduir les emissions substituint combustibles fòssils; una part important de la feina ha de consistir en la reducció del consum final a través de l’estalvi, i d’una millora en l’eficiència dels nous processos. Això suposa que les polítiques a gran escala dels governs han de ser complementades per una actuació responsable d’empreses, organitzacions i persones per augmentar el benestar col·lectiu.
