Descobrint Amèrica

Pensem que amb les astracanades de Trump estem descobrint Amèrica de nou, la que hi havia oculta rere les il·lusions del Partit Demòcrata i de Hollywood, però potser estem descobrint els nostres propis límits. El que més m’ha impactat els últims mesos no han estat les ocurrències del POTUS o del seu estrafolari mentor, Elon Musk, sinó el boicot del públic en general a la nova pel·lícula de Disney, Snow White. La reposició ja no ens indica el canvi de valors des del 1937 fins avui, sinó quants canvis de valors més som capaços de tolerar. Perquè ara no és Trump qui proposa una involució: ara és el mateix públic. I el que més em preocupa és que jo, possiblement, m’hi incloc.

Disney era el termòmetre de valors ideal. Des d’aquí, t’assabentaves que Frozen ja prescindia dels prínceps i se centrava en la gestió de les forces d’una noia, i ja podies afirmar que estaves al dia respecte als papers moderns de l’home i de la dona. D’acord. Després t’assabentaves que havien estrenat Malèfica i podies prendre nota de la necessitat de redempció, de la relativització del concepte de maldat: una decisió rousseauniana que concloïa que la dona és bona per naturalesa, que només feia que respondre als seus propis traumes d’infantesa i que, com Jessica Rabbit, simplement l’havien dibuixada així. D’acord: Disney assenyalava el camí de la complexitat moral, del no jutjar abans d’hora i de confiar en la gent. Compro, i especialment si el missatge és cap als nens. Però amb la nova versió de la Blancaneu ha quedat clar que les bones intencions tenen un límit, que la correcció política pot esdevenir absurda i que l’efecte final pot ser nefast tant en termes ètics com estètics. En resum: que el wokisme de vegades no ens fa millors. I, especialment, no fa millors les històries i les pel·lícules.

És curiós, perquè no veurem Disney, ni cap dels seus guionistes, preguntar-se sobre els traumes d’infantesa de Trump. O perdonant a Elon Musk la seva cara de dolentíssim de James Bond jugant a forquilles i ganivets amb un botó nuclear a l’altra mà. En aquest cas no, ells són dolents absoluts, persones amb plans diabòlics al cap, potencials assassins, indubtables feixistes. La paradoxa és que Disney ens ha volgut vendre aquests últims anys que els dolents no ho són tant, que el mal absolut no existeix, que cal abraçar l’enemic i que els set nans en realitat són [sic] “criatures màgiques”. I tal vegada els imperis i les cultures necessiten enemics, antagonistes, bruixes, bé i mal, gegants de les mongeteres, nans del bosc i geperuts de Notre-Dame. Tal vegada la Blancaneu no pot ni ha de ser negra, i tal vegada de vegades un príncep pot salvar una noia. No és que calgui anar als anys trenta, però sí respectar els germans Grimm i presentar la vida com un espai de conflicte, no només de creixement interior. El votant de Trump es va cansar d’evitar els conflictes i va decidir afrontar-los, i de la pitjor manera. Els demòcrates no els van afrontar ni bé ni malament: els van ocultar. Per això no diuen absolutament res d’interessant, exactament igual que Salvador Illa o Jaume Collboni. Que ve la dreta! no és un mal eslògan, perquè Trump fa por: el problema és que ara fa més por el suposat príncep “salvador” que el dolent de la pel·lícula.

Més que Amèrica, estem descobrint un Nou Món on tothom s'haurà d’espavilar i ser més honest que en els últims anys. Europa, per començar, haurà de deixar de ser un festival d’Eurovisió per passar a demostrar si encara és el bressol de la cultura occidental. De fet, encara no entenc com Europa no valora acostar-se a Rússia ni que sigui per pacificar Putin, com està fent Trump en nom de la pau: al cap i a la fi, si Ucraïna acaba esdevenint un estat de la UE no veig per què no ho hauria d’esdevenir també Rússia. A Eurovisió, de fet, ja hi era. I sí, evidentment hauria de ser després de complir unes mínimes garanties democràtiques, però aquests mínims ni tan sols els respecten avui països com Hongria o Espanya. No és a Rússia ni a la Xina on s’ha volgut empresonar tot un govern democràticament escollit tot aplicant la llei de l’enemic.

Una de les millors pel·lícules de Disney, El rei lleó, fa dir des del cel al pare de Simba “remember who you are”. Ens trobem exactament aquí, provant de recordar qui som, i decidint quina part de l’anomenat progrés ens ha desnaturalitzat massa. Només aleshores és quan el petit lleó es desvetlla del seu descans festiu i torna a aportar alguna cosa útil a la seva societat.