Tot descobrint que érem mortals

AntropòlogaUna de les coses més insòlites de la situació que estam vivint és haver subestimat l’amenaça que representava aquest virus, tenint l’experiència xinesa com a precedent. Com així vàrem pensar que el perill d’aquest patogen no ens concernia? Una societat es pot definir per la manera com reacciona i s’organitza davant una crisi. La situació deixa al descobert les misèries del sistema en què vivim i, per entendre la reacció que hem tengut com a societat, hem de fer referència als valors hegemònics de la nostra cultura, molt lligats a la idiosincràsia neoliberal.

Hi havia informació exhaustiva de com funcionava el virus i que era molt infecciós, es va poder calcular i preveure el col·lapse del sistema sanitari i hi va haver prou temps per preparar-se. Però no es va reaccionar fins que va ser massa tard. La informació que venia de la Xina no es valorava com a rellevant, per prejudicis etnocèntrics. Un supremacisme, vistes les conseqüències, ingenu ens va dur a pensar que nosaltres, ‘avançats’ occidentals, manejaríem el brot sense problemes. El que ha fallat a Europa, segons Marius Meinhof, ha estat l’arrogància postcolonial.

El biaix individualista de la nostra societat també ha ajudat que menystenguéssim l’amenaça. Vivim en un món en què prevalen els interessos individuals davant el benestar del col·lectiu i que es desentén de desigualtats, malalties, precarietats i vulnerabilitats. És la llei del més fort que fa viable el capitalisme, i que ens ha tengut despreocupats pensant "a mi no em passarà res perquè som jove i estic sana”, o “tanmateix, només mata la gent major i els que ja estan malalts”. Consideracions impensables en altres cultures que pensen més com a col·lectiu i en què es tenen en compte les persones grans i les més vulnerables.

Tard, però finalment es reconeix el perill i es reacciona amb mesures mai vistes. Aquest virus microscòpic ens recorda que som vulnerables. Parl de vulnerabilitat com la fragilitat de la nostra existència i com a reconeixement de la interdependència humana. De fet, l’única certesa que tenim des que naixem és que morirem. I, tot i així, vivim d’esquena a la mort.

En aquesta fantasia individualista ens sentim infal·libles i immunes a qualsevol mal. L’altre dia, Marina Garcés explicava en una entrevista que aquesta crisi intensifica la percepció d’una fragilitat i una exclusió que, en realitat, ja formaven part de la nostra quotidianitat. El que vivíem fins ara, deia, era una ficció: la ficció que la vulnerabilitat era privada, que era de cadascú, que les malalties eren de cadascú, així com la precarietat, l’exclusió i també l’èxit eren entesos com a individuals.

Hi ha qui entén que hi ha hagut un descobriment col·lectiu de la nostra vulnerabilitat. Alguns potser sí que ho descobrim ara però, en realitat, la vulnerabilitat és una qualitat que hi ha sectors de la població que mai perden de vista. Les darreres dècades hem viscut situacions dramàtiques a les quals no s’ha donat la transcendència que ara es dona a aquesta crisi sanitària. L’epidèmia de l’ebola, la crisi econòmica del 2008, la situació de les persones refugiades o el mateix inici d’aquesta pandèmia a la Xina, que no es va prendre seriosament quan afectava només Orient.

I és que allò inaudit del que vivim és que no només afecta sectors desfavorits, sinó que també toca el privilegi. El virus no discrimina. De qualque manera ens iguala, com ho fa la mort. Qualsevol persona és susceptible d’emmalaltir o de perdre qualcú que estima, i això és el que fa d’aquesta crisi quelcom sense precedents. Interpel·la Occident, així com també els seus sectors privilegiats. Tot i que les conseqüències, com sempre, accentuen precarietats; hi ha col·lectius que veuen més exposada la seva salut, i el confinament, per qui el pot fer, té un important biaix de classe. Compartim amenaça però la combatem confinades amb els nostres privilegis i circumstàncies. El virus en si no discrimina, però nosaltres sí que ho feim, diu Judith Butler.

Per damunt de tot, aquesta pandèmia evidencia que el sistema fracassa. Ens mostra que un model basat en el que se salvi qui pugui no té les eines per fer front a vulnerabilitats. El debat és ara quina societat en sorgirà, d’aquesta crisi. Hi ha qui creu que s’està recuperant un sentiment de comunitat que atempta contra l’individualisme. De fet, hi ha experiències que esbossen un món on la vida és al centre: s’han articulat xarxes de suport mutu a barris i pobles, s’han generat iniciatives de particulars i empreses per fabricar material sanitari i tenim un gruix de professionals –des de l’àmbit de la salut, la neteja o el transport, entre molts d’altres– a primera fila que, amb compromís, es deixen la pell perquè ens en sortim.

Hem vist la necessitat de fer les coses d’una altra manera, però el canvi cultural no es fa en uns mesos, i la por i la inseguretat són dreceres cap a l’autoritarisme si no es compensen amb grans dosis de reconeixement mutu, organització col·lectiva i responsabilitat social. De fet, l’autoritarisme ja entra en escena: els carrers militaritzats com a escenari quotidià, el tancament i la desmobilització social com a consigna, el llenguatge bèl·lic per parlar d’una crisi sanitària i els policies de balcó, autolegitimats per increpar veïns sense conèixer-ne les circumstàncies. No podem normalitzar aquesta situació.

Aprofitem la frenada per pensar quina societat tenim i amb quina societat volem afrontar els propers reptes globals, com l’emergència climàtica. Revisem els nostres privilegis –que són més difícils de veure que les opressions, diu Irantzu Varela–. Incorporar la vulnerabilitat i assumir la interdependència suposa acceptar les nostres responsabilitats.

Hem descobert que som mortals, com diu la cançó de Vives i Penalba. I que ens necessitam. Ho tornarem a oblidar?