La desconnexió

Demanar què es pot fer perquè els joves participin de les propostes culturals, com hem fet aquesta setmana, és ficar-se en un fregat en el que és necessari entrar-hi, però que s’hi ha d’entrar conscients que s’haurien de canviar molt les coses. Quan les dades demostren que els que tenen entre 15 i 24 anys han rebaixat molt l’interès per les activitats culturals com poden ser anar al teatre, a un museu o fins i tot a un concert, però veus que els conservatoris i altres ofertes formatives tenen ple, cal demanar-se el perquè d’aquesta contradicció. Com amb la llengua catalana: més formats, però menys ús. I si a la llengua li passa que es queda molt reduïda a l’aula –i no és al pati–, la participació dels joves en l’oferta cultural generalment s’acaba quan ja no se’ls hi pot dur de la maneta. És una demostració més de què la cultura, si interessa, interessa a l’adult. El menor, quan pot triar, troba coses que en aquell moment vital el motiven més. Potser el que conta la cultura no mou el seu interès o, segurament, més que no el que conta és com ho conta que du a aquesta desconnexió.

L’oferta cultural és adultocentrista. Està pensada per a adults i per als adults –en molts casos amb una programació per als més petits. Però no es pensa en l’adolescència ni en els primers anys de la joventut, ni en com connectar-hi, en contar les coses de la cultura amb el seu llenguatge, xerrar-los de tu a tu i apuntar a allò que els motiva. Tot i que hi ha unes certes iniciatives, són poques i insuficients. Trencar aquesta desconnexió és, sens dubte, el gran deure pendent de les nostres institucions culturals. I, com sempre, posar-hi els recursos per poder-ho fer. És molt més important del que puguem pensar.