La desconstrucció dels Pujol Ferrusola

La plataforma HBO ha estrenat La sagrada família, un retrat dels Pujol Ferrusola a través de quatre capítols de cinquanta minuts. Està dirigida per David Trueba i Jordi Ferrerons. En el plantejament narratiu s’hi nota més la mà periodística del segon que l’autoria del primer.

El millor de la minisèrie documental és el títol, perquè juga amb les connotacions familiars, polítiques i fins i tot iròniques vinculades al clan. I també li atribueix els valors de construcció ambiciosa, venerada, eterna i incompleta del temple. L’estructura és senzilla en la dinàmica i molt laboriosa en la confecció. S’alternen el testimoni de desenes d’entrevistats amb imatges d’arxiu de la trajectòria de Pujol. El gran encert és l’absència d’un narrador. El fil conductor es construeix a partir d’aquest mosaic infinit de veus. És un muntatge àgil, de declaracions molt fragmentades, que enllacen les unes amb les altres amb gràcil virtuosisme. Les intervencions són més explicatives que valoratives i la narració flueix amb claredat. Ningú jutja en profunditat, sobretot perquè el muntatge no permet entrar en llargues disquisicions. Qui sí que jutja és la música de fons. I aquí és on entra la part més sibil·lina de la minisèrie. Hi ha instants en què la subtil banda sonora transita de manera innòcua i, en altres moments, subratlla tensions, situacions de gravetat i remarca sospites i tenebres sobre la família. No es pot dir que la sèrie ens expliqui res de nou, però ordena i sintetitza permetent una mirada global. La minisèrie equilibra punts de vista i perspectives. No és innocent, però pretén ser honesta. A mesura que avancen els episodis, hi ha un cert crescendo, especialment amb el cas Banca Catalana i, amb el quart capítol, quan ens endinsem en la confessió de Jordi Pujol sobre la deixa de l’avi Florenci.

Josep Pujol i Ferrusola esdevé el portaveu familiar en la història. Les imatges d’arxiu són molt acurades, no només en la selecció sinó també en la manera d’inserir-les en el relat. De vegades apareixen fugaçment, amb la voluntat de reforçar les paraules que acabem de sentir més que no pas amb la inèrcia de farcir la història. La sagrada família és un treball meticulós i precís. Una petita enginyeria narrativa. Ara bé, l’estructura fixa, la quantitat ingent de testimonis entrevistats i l’enorme fragmentació del relat també té un desavantatge: tritura tant el relat que globalment esdevé una mica superficial, sense ànima, i no deixa escletxes per entreveure algunes complexitats i matisos de l’era Pujol o del mateix president. Té moments que provocaran satisfacció als pujolistes tradicionals perquè sap destacar la tasca política del personatge, però és també explícit i crític amb els aspectes més tèrbols. En el tram final sap protegir-se amb una certa equidistància. Hi ha una primera clausura d’enaltiment i una segona de més dura amb la figura de Pujol i la seva família. I utilitza una estratègia de tancament tan clàssica com hàbil: recorda els càrrecs que se’ls imputen i les penes de presó sol·licitades per la Fiscalia. Un final obert que permet, en un futur, incorporar un nou episodi o una segona temporada.