“Ens hem salvat miraculosament, no sé com. Sobretot, que els avisos van arribar molt tard, s’han adormit moltíssim. Estem bé, però la situació és molt lletja i fa molta feredat i molta llàstima”. Això m’ho deia per missatge de veu una amiga, resident en un poble de València, a qui havia preguntat com estaven.
La construcció descontrolada, al País Valencià com al conjunt de la Mediterrània, és un factor d’altíssim risc. Nuclis d’adossats, o d’urbanitzacions, o de polígons industrials, a la vorera o a l’interior de torrents, rieres o barrancs. Extenses àrees de disseminats que han convertit antigues terres de conreu en terres de ningú, trinxades i sembrades de xalets i segones residències quasi sempre il·legals, que s’han quedat allà a cop d’autoritats que feien els ulls grossos. Nuclis de població ficats de qualsevol manera, passant per damunt de normatives, directives i plans reguladors, al pas de torrentades i rierades que se sap que, un dia o altre, arribaran.
Són maneres de fer que coneixem prou. De fet, no són només maneres de fer, ni mentalitats, ni inèrcies. Són polítiques, a partir de les quals es prenen decisions. Polítiques basades en el curtterminisme, el tonto l’últim, l’especulació, la depredació i l’avarícia. Al Llevant de Mallorca, fa sis anys, tot això va costar tretze morts. Al País Valencià, en el moment d’escriure això, n’hi ha una setantena i es tem que n’hi pugui haver més.
L’avarícia pot tenir conseqüències mortals. Els mals governs, incompetents i sectaris, també. Per descomptat, en aquesta mena de tragèdies la part pitjor són els morts i els seus familiars i amics. Però el mal va més enllà: és un model econòmic i polític que s’aguanta damunt la falsa i tramposa associació d’idees entre prosperitat i diner fàcil.
Per altra banda, les condicions climàtiques canvien, han canviat. Els aiguats en aquesta època de l’any són habituals a la Mediterrània, però és evident que d’uns anys cap aquí han augmentat de freqüència i virulència. Els experts avisen que la Mediterrània és una de les àrees més afectades pel canvi climàtic, i la simple observació quotidiana ens mostra que no estem preparats per al que literalment ens ve al damunt. Apareix nítida una altra obvietat que oblidem: no vivim al marge de la naturalesa, sinó dins seu. I el seu poder segueix sent infinitament més gran que el de les nostres ciutats i la nostra tecnologia.
Posar a governar persones negacionistes de la ciència, i amigues de retallar serveis públics per (segons ells) afavorir l’economia, és una altra insensatesa. Fa un any encara no, el PP valencià presumia d’haver-se carregat la Unitat Valenciana d’Emergències, perquè, segons ells, era “de Ximo Puig”. Des de primera hora del matí, al president Carlos Mazón, el venedor d’entrades per als concerts de Taburete, se li notava massa l’ansietat del càlcul del cost polític.
