El desig que plogui

El desig que no em puc treure del cap per a l’any nou és que plogui. Com si n’hi hagués prou amb desitjar-ho. Com si no sabéssim que els anhels també ens abandonen. El desig és que plogui aquí. Perquè com passa sovint, on plou, plou sobre mullat. Aquí fa massa temps que no veiem com cau l’aigua del cel, però el llenguatge encara no ha incorporat un nou dia de sol com “un mal dia”. Tampoc existeix una paraula que parli de l’enyor d’un dia de pluja i caldria inventar-la. És possible que només l’utilitzéssim unes quantes persones, però la pluja la necessitem totes. Que arribi, si pot ser aquest any, un dia en què l’aigua no pari de caure. Sobre els nostres caps i, sobretot, sobre els nostres camps. I a veure si deixem de fer el ridícul preguntant-nos si ens podrem dutxar o no al gimnàs, com si fos la pregunta transcendental del moment. Que sobreviure és un esport de risc, fem el favor. El 2023 ja ens ha ensenyat les orelles, però a nosaltres encara ens manca la capacitat d’escoltar. Que la intel·ligència artificial no ens farà florir els arbres ni ens donarà a menjar. Encara que hi hagi personatges que es nodreixin de destrossar-nos també el cel. 

Parlant de personatges, se m’acut un altre desig gràcies a Erdogan, el president de Turquia. Aquest líder esperpènticament democràtic ha comparat Netanyahu amb Hitler, en un exercici d’originalitat extrema. Però el tema no és qui s’assembla més a qui (encara que Erdogan parlant de drets humans és com el Papa parlant d’abusos infantils), sinó que es va perpetuant el mal i l’horror a partir de la seva banalització per part de mandataris que no tenen la delicadesa de mirar-se al mirall. A hores d’ara no sé si és més complicat demanar que plogui o la pau al món, però en la pluja encara hi tinc esperança. No n’hi haurà, de pau. Estem construint el segle XXI en la direcció contrària. I no és una visió pessimista del planeta, per més que el llistat de coses bones no ens vingui tant al cap com el de les dolentes. El cert és que els valors que es prioritzen continuen allunyant-nos de la pau, si és que mai hi hem estat a prop. L’altruisme pot ser la paraula més votada als nostres bons cors, però també la menys exercida. Al capdavall, fins i tot els conflictes propis sovint ens queden llunyíssim.

Però que plogui bondat, també, si és qüestió de desitjar-la. Una mica més d’empatia i una mica menys de desànim. Unes quantes bufetades al cinisme i la capacitat de posar-nos en marxa amb rutines noves i necessàries. No podem viure sota models anacrònics que fins i tot ens fan perdre aigua quan ens en falta. No té cap sentit que surti més a compte perdre un bé tan preuat. Convé desaccelerar el ritme i recordar-nos que no arribarem a tot arreu, que no cal que tornem a provar-ho un any més. Encara que ens hi porti l’hàbit, busquem un altre guia que ens condueixi a un lloc millor. Perquè a la cua del desembre toca més celebrar-nos que penedir-nos. Al cap i a la fi, hem sobreviscut un altre any. I podrem viure els que venen si aprenem a desprendre’ns. L’únic que hem d’acumular és aigua. Encara que sembli poca cosa i s’esllavissi pels dits, ho és tot i és prioritari. Perquè hem donat per fet que els cicles es repetiran i proveiran, però només cal mirar la terra. I el cel. 

Aquests dies de lluna plena, de nit, es distingien tots els seus miracles. Amb la mà glaçada encara es pot tocar l’alè de les estacions. Amb la llum de la lluna encara es pot veure com es va desplegant l’hivern per les valls i les muntanyes. No fem mai tard del tot. Però afanyem-nos.