La desintegració d'Europa
Diu Martin Wolf que, en el context actual, amb Trump a la seva bola i Putin normalitzat, “Europa o està a l'altura de les circumstàncies o es desintegrarà. Els europeus necessiten una cooperació més sòlida en un marc robust de normes liberals i democràtiques. Si no ho fan, seran aniquilats per les grans potències mundials”. Dit d’una altra manera, Europa viu ara mateix una situació crítica, que posa en evidència que està encongida i justeta de respiració, acorralada per dos autòcrates que menyspreen els valors de la modernitat occidental.
En aquestes circumstàncies no valen les vacil·lacions ni les mesquines misèries de la política quotidiana. Les dretes i les esquerres democràtiques s’han de posar d’acord a l’hora d’afrontar la situació actual. Europa ha d’actuar amb coherència i consistència, perquè els adversaris han vist l’oportunitat de marginar-la, de minimitzar-la i no frenaran en l’intent de penetrar les nacions europees i neutralitzar-la des de dins. Estats Units i Rússia, amb Ucraïna com a instrument d’oportunitat, la tenen acorralada, en un moment en què abunden els lideratges febles i és profund el desconcert ciutadà. Les dretes europees estan assetjades per la temptació autoritària –que cada cop té més adeptes en els seus votants– i desbordades per unes extremes dretes que els hi mengen l’espai. Els gestos de Trump amb Abascal són significatius. Què sap el president americà d’aquest personatge? Senzillament l'hi han assenyalat com el peó que li pot obrir camp a Espanya i arrossegar un PP que malda en l’ambigüitat. I, tanmateix, Feijóo s'hi posa de genolls i demana a Sánchez que no exclogui Vox de la reunió de la seva convocatòria per parlar d’Ucraïna i la crisi europea. L’enemic a casa?
Europa està en un moment crític i la unitat dels partits no està garantida. La temptació autoritària es propaga. Els electorats es desplacen cap a l’extrema dreta. El PP coqueteja i pacta amb Vox sempre que li convé. En dos anys Marine Le Pen pot ser presidenta de França, a Itàlia ja hi ha Meloni, i la llista és llarga. Les dretes democràtiques no poden vacil·lar a l’hora de reforçar la potència d’una Europa a la baixa, perquè ens juguem al pas a la irrellevància.
¿Europa pot ser capaç de construir una resistència compartida a l’amenaça autoritària que plana arreu? No és fàcil, perquè no totes les dretes europees tenen un compromís inequívocament democràtic i sobretot perquè els nous poders econòmics, els que manen a Washington –i en certa a manera a Moscou– reconeixen que la democràcia els hi fa nosa. I les institucions morals europees es van desdibuixant. Afortunadament, Friedrich Merz, el nou primer ministre alemany, ha apostat per la coalició amb la socialdemocràcia i ha deixat l’extrema dreta a l’estacada. Que duri.
