Desintoxicació digital

Tot va començar per mor de les sessions per la desintoxicació digital. Na Cati i en Joan hi volien anar perquè un sentiment de culpabilitat els envaïa cada cop que miraven el mòbil o contestaven un avís en presència de parents, amics, coneguts i saludats. No passava res si estaven sols, però es posaven nerviosos quan els enxampaven llegint articles a la tauleta. Es demanaven si algú podia pensar que estaven enganxats perquè passaven prou hores davant el Kindle. Més que no pas quan llegien en paper, i això els feia sentir malament.

A les sessions es desintoxicaran passant tant temps com vulguin llegint textos impresos en paper. Cap problema amb veure -i comentar- centenars de fotografies de les que es guarden en capses de sabates, galetes, o d’una marca de cacau soluble però no gaire perquè fa grumolls. En persona i rigorós directe, podran parlar de qualsevol tema fins a donar-li tantes voltes com les que calen per a cobrir totes les rotondes de Mallorca.

Allà no hi veuran allò que sovint s’usa per a il·lustrar com de tòxica és la cosa digital: parelles que seuen juntes i cadascú parla amb algú altre mitjançant el mòbil. Quan seguin un devora l’altre, en Toni i na Cati només parlaran entre si. Aquesta exclusivitat serà una mostra d’amor que els allunyarà de qualsevol sensació de malestar. I si no tinguessin res a dir, aleshores podran mirar-se als ulls, uns que no estaran ocupats contemplant cap pantalla tòxica. Quan es cansin de mirar-se, podran llegir. Bé, cansar-se tampoc no és la paraula. Equilibri. Sí, exacte, aquesta és la definició. En Toni és una persona molt equilibrada, però na Cati ho és encara més. Com a mostra d’equilibri, a més de parlar i mirar-se als ulls també llegiran en paper. Ella el diari, cosa que potser servirà d’excusa per a comentar junts com està el món. Però tampoc no gaire, perquè no voldrà pas interrompre’l mentre llegeix una novel·la. Si ho fes a la tauleta no només tindria el dret d’interrompre’l, sinó que també hauria de dubtar sobre si en Toni és la persona indicada per a una dona tan equilibrada com ella. Però això no passarà, quanta fortuna. En acabar de llegir contemplaran el paisatge, tot pensant que esponerós aquell arbre des que el podaren, o quin mètode trobaran perquè la col·lecció de cossiols sigui més equilibrada per tal de reflectir la seva personalitat.

A les jornades desintoxicatives tampoc no podran parlar per telèfon, perquè significarà usar dispositius electrònics que provoquen interrupcions i ens allunyen del tracte humà directe que cal recuperar. Si algú té quelcom a dir, que vingui en persona. També interromprà, però no és el mateix talment no ho són una pantalla i un paper, punt. De passada contemplarà en directe -i no per fotos al Facebook- l’arbre esponerós i els cossiols equilibrats.

Podrà venir en cotxe.

I aquí va sorgir el primer dilema pel Toni, però sobretot per na Cati, perquè és més equilibrada. Succeí allò que va fer que tot comencés per mor de les sessions de desintoxicació digital.

Per què cotxe? Eren els responsables de la cosa més tòxica que també provoquen les pantalles digitals: l’estrès. El cotxe no podia formar part de la vida d’un desintoxicat equilibrat i na Cati i en Toni ho eren molt. Sobretot ella, des de sempre, i per això va dir-li al Toni que seria molt romàntic que vingués a dir-li el que fos a cavall. “Avui arribaré una mica tard a preparar el sopar”, i un petó abans d’emprendre el trot. Res a veure amb els WhatsApp que els feia sentir malament.

I després d’imaginar que pujaven a un cavall, hi van caure. De cop ho van entendre tot. Aquell sentiment negatiu que els envaïa cada cop que usaven una pantalla mentre eren amb algú altre, estar-s’hi més temps quan ningú no mirava, tot allò passava perquè era pecat. La religió, amb segles d’experiència amb aquestes coses, tenia la definició exacta: pecat. I el dilema de l’ús del cotxe també tenia una resposta clara en la religió: els Amish, un grup que tenia cura de les contradiccions que amoïnen les persones equilibrades com ells, sobretot ella, que per fi aconseguiria que en Toni portés barba.

En comptes d’anar a les jornades desintoxicadores, na Cati i en Toni emigraren a Pennsilvània per batiar-se. Va ser la desintoxicació definitiva mitjançant les aigües.