La desnacionalització dels mallorquins
La desnacionalització del poble mallorquí sembla ja imparable. Lamentablement s’han complit els pitjors pronòstics apuntats a Els mallorquins, el llibre que aviat farà cinquanta anys escrigué l’artanenc Josep Melià Pericàs (1939-2000), el polític illenc més influent de la Transició -entre d’altres càrrecs, fou portaveu del govern de Suárez i delegat del govern a Catalunya. A les portes de la reinstauració de la democràcia, Melià es proposà fer una reflexió sobre la realitat nacional insular per “posar remei a la desfeta en què avui vivim en tant que poble” en al·lusió a la guerra civil de 1936.
Els mallorquins, que seria el títol més venut a Palma el dia de Sant Jordi de 1967, recollia la consigna “conèixer-nos” llançada el 1954 per Jaume Vicens Vives amb Notícia de Catalunya i continuada el 1962 per Joan Fuster amb Nosaltres, els valencians. El 1964 el jove advocat d’Artà, de tan sols vint-i-cinc anys, ja tengué enllestit el llibre. Amb tot, per culpa de la censura franquista, hagué d’esperar tres anys per veure’l publicat. Tanmateix, el seu insaciable afany interpretatiu el portà a reescriure’l fins a quatre vegades -l’edició de 1977 ja apareixeria rebatiada com La nació dels mallorquins.
Melià, que es definia com a catalanòfil però no com a catalanista, era amic del polèmic concepte cultural de Països Catalans amb el benentès que Mallorca, com la resta d’illes, és una realitat social i política diferent. Al seu parer, l’acció castellanitzadora engegada el 1715 amb el Decret de Nova Planta fou l’inici de la desintegració galopant de la personalitat nacional dels mallorquins, els quals, reduïts aleshores a una posició colonial, es veren obligats a renegar d’uns trets d’identitat adquirits amb la conquesta catalana del segle XIII.
Els referents culturals espanyols s’acabarien per imposar amb el franquisme i, a les acaballes del règim, amb el boom turístic dels anys seixanta, que propicià l’arribada a l’illa d’una ingent mà d’obra procedent de la península i de l’estranger: “Davant aquesta invasió pacífica reaccionàvem amb la mateixa resignació, o inseguretat, és a dir, amb la mateixa fortalesa amagada, que havíem demostrat al llarg de segles de devastacions i conquestes. Amables amb els forasters, dòcils, adaptables als seus costums, transigíem i fèiem cara hospitalària [...]. Havia canviat el nivell econòmic, però els complexos sobrevivien”. Segurament ara Melià opinaria igual amb la nova allau migratòria que s’ha produït en l’era global del segle XXI.
L’autor d’Els mallorquins tenia moltes il·lusions dipositades en el projecte autonòmic. El veia com la clau per rehabilitar el “subconscient torturat del nostre país”. Arribat el moment, però, també se’n dugué una gran decepció, tal com manifestà en el pròleg de 1990: “Lògicament acabà per esser més una autonomia per a la classe política que per al poble, una mamella de càrrecs i una superestructura burocràtica més contra la qual lluitar, i una demostració palpable que els partits polítics no tenien un projecte polític nacional, ni tan sols un model de país”. Melià, que el 1994 va escriure un ambiciós programa polític per a la ja extinta Unió Mallorquina, fou especialment dur amb la dreta illenca: “Una gran part de la dreta catalana ha sabut entendre que l’autonomia podria jugar a una millor defensa dels seus interessos. La dreta balear, en canvi, sempre ha preferit servir de comparsa als conservadors espanyols”.
El desencís de l’intel·lectual d’Artà també s’estengué en l’àmbit lingüístic: “Hi ha català a les aules, però no als patis dels col·legis [...]. Després de la pèrdua del carrer, que a Ciutat i a certes zones turístiques comença a ser patètica, pot succeir-ne la pèrdua de l’esperança”. La radiografia d’aquesta “cultura acorralada” no podia ser més desoladora: “Ens han amagat la pròpia història perquè s’imposàs una història manllevada, estranya [...]. El ghetto cultural és cada vegada més la reserva índia on es conserven, com un museu antropològic, les traces d’una comunitat en perill d’extinció”
Gairebé mig segle després de la seva publicació, compungeix el cor rellegir Els mallorquins i constatar que els mals endèmics que s’hi denuncien, lluny de resoldre’s, s’han agreujat. Continuam essent estamenejats amb campanyes, carregades d’autoodi, contra les nostres arrels catalanes. Amb tot, sembla que s’ha fet realitat l’única esperança que Melià tenia per revertir aquesta anormalitat nacional: la presa de consciència del jovent del seu temps. I aquí, una vegada més, l’artanenc tampoc no s’equivocà. Així ho demostren els prop de 100.000 illencs que el passat 29 de setembre, en una jornada històrica, sortiren al carrer per fer front a les polítiques repressores del Govern Bauzá.
