De la desolació a la indignació
En un país on sabem que la pluja no sap ploure i on no s’ha comprès encara que la crisi climàtica és un imperatiu, la força de l’aigua i la manca de previsió han resultat devastadores. Més de 210 morts, centenars de desapareguts, infraestructures ferroviàries i carreteres destruïdes, empreses i habitatges en la ruïna.
Cinc dies després de la tempesta hi ha milers de persones amb problemes d’electricitat, aigua potable i telefonia mòbil i queda per rescatar un nombre desconegut de cadàvers en aparcaments, cotxes, habitatges i polígons. Sabem que algunes persones probablement no es trobaran mai.
La naturalesa s’imposa a l’ésser humà i ens deixa a la intempèrie, però el progrés consisteix en intentar preveure-la, conscients que mai podrem dominar-la.
La devastació i la tristesa per tanta mort i tant de dolor s’agreugen amb el pas de les hores i creix la impotència i la ràbia pel retard i el desordre del rescat. Pel desemparament de tantes persones.
Desbordats
Ni hi va haver prevenció suficient per evitar l’exposició de la població a les riuades ni tampoc no hi ha hagut prou capacitat de reacció per començar a sortir d’una emergència històrica. Els avisos dels tècnics es van menystenir i els experts donen per fet que “el govern valencià va enviar l’alerta quan ja sabia que hi havia morts”, com diu Manel Pardo, ex director general de Protecció Civil a Catalunya i de Bombers de Barcelona. Tots els experts consultats per l’ARA insisteixen en la importància de la prevenció i de la preparació de municipis i governs a l’avançada per alertar els ciutadans abans de la catàstrofe. Com es pot explicar tanta incompetència?
Actuar amb determinació per treure la gent del fang no ha d’evitar l’exigència de responsabilitats. Preguntar-se per què la Generalitat Valenciana de Carlos Mazón no ha actuat només amb manca de previsió, sinó també amb una barreja de desídia, incompetència i irresponsabilitat. Per què no es va curar en salut, per què ha trigat a demanar l’ajuda imprescindible, com no ha aconseguit organitzar la cooperació entre institucions i governs. Els mals són de fons i de forma: com es pot tractar amb menyspreu els centenars de ciutadans que es van autoorganitzar com un exèrcit de voluntaris per desenfangar i portar menjar i aigua als afectats pel desastre?
Política extractiva
El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, és un clar exemple de la política extractiva tan valenciana i tant del PP. Una política d’aparences i oportunisme exemplificada en el viatge que va fer Feijóo dimecres a València quan no servia per a res útil, incomodava el seu correligionari i molestava la coordinació del rescat. Quan hi havia tanta feina i dolor, Feijóo va optar per passejar-se exigint unes explicacions al govern espanyol que desviaven l’atenció de la gestió de la tragèdia dels responsables valencians. Governar demana responsabilitat i fortalesa de caràcter per prendre decisions. La lluita dels dos principals partits espanyols és de vergonya aliena, però el viatge de Feijóo intentant actuar com un contrapoder a Sánchez quan Mazón necessitava tota la col·laboració del govern espanyol és un despropòsit i un exemple calamitós del seu lideratge sense nord. Politiqueria. La competència entre el PP i el PSOE no és aliena a la pèssima gestió d’aquesta crisi.
Prendre-s’ho seriosment
La política no és una broma, ni un entreteniment frívol, ni la Generalitat Valenciana és només un trampolí a un ministeri. O potser si? Quina Espanya volen? Hi ha una Espanya autonòmica que estaria disposada a retornar competències i mirar cap al govern espanyol quan van mal dades o quan s’han de quadrar els números de la sanitat o dels serveis socials. Potser seria el moment que pensin en una Espanya realment asimètrica on, qui vulgui avançar en l’autogovern, que hi avanci.
La crisi climàtica impactarà de manera important tot el litoral mediterrani. També a Catalunya. És només qüestió de temps. El Govern encara està a temps d’aprendre la lliçó dels veïns de València i Castelló. També els ciutadans haurem d’aprendre’n algunes lliçons, com ara que la pluja ja no és com la coneixíem i que la força de l’aigua s’emporta tot el que troba al seu pas. La prevenció i l’alerta són més importants que mai. Quan arriba l’aigua no s’hi pot lluitar i l’únic objectiu és salvar la vida. Després, la gestió depèn de tot allò que s’hagi previst abans de la tempesta.
