El desordre

Temps complicats. Tot és el que sembla: una enganyifa dels de dalt. Com el “Ciento doce, dígame” que el ministre Marlaska s’ha donat el gust d’anunciar al Palau de la Generalitat. Curiós sistema de descentralització, aquest de les autonomies, consistent a recentralitzar. Però no eren ells els que havien de marxar de Via Laietana?

Finalment, l’Ajuntament de Barcelona ha posat noms i cognoms a un fenomen que també era el que semblava i es veia de tres hores lluny: infranegocis amb infrahabitatges a la rebotiga, amb rètols a la porta que maten dos dissenyadors i un gatet cada dia, que els veus oberts tot el dia, buits, plens de productes, situats en carrers de la ciutat que només es pot permetre Louis Vuitton, i penses allò de: “Això, qui ho paga?”

Tampoc no et pots refiar del mòbil: no hi ha dia sense la notícia d’algú que va pensar-se que la trucada era del banc i al cap d’una estona se li havien esfumat els estalvis.

El president Macron acusa els diputats que han fet caure el govern francès d’haver “triat el desordre, simplement”, i diu que “no pensen en vosaltres, les vostres vides, les vostres dificultats, els vostres finals de mes” (el primer manament dels escriptors de discursos polítics és encabir-hi problemes de la gent normal), “i això amb cinisme, si cal, i un cert sentit del caos”.

“Un cert sentit del caos”. Caram. La desconfiança s’estén. Conversa sentida a la parada de l’autobús entre dues senyores grans: “Jo ja no miro les notícies, perquè tot són desgràcies”. “Això de donar-nos males notícies ho fan perquè ens morim abans i no ens hagin de pagar les pensions”. “Però jo no em penso morir, eh?” Aquesta és l’actitud.