Desorientació europea a Sèrbia
La profunda crisi de legitimitat política que exhibeix el govern de Sèrbia pot començar a passar factura aviat a la ja feble influència de la Unió Europea als Balcans Occidentals. Quina credibilitat pot tenir un procés d’adhesió a una UE que sembla prioritzar l’estabilitat geopolítica per damunt dels principis democràtics?
Quatre mesos de protestes, que han arribat a confluir en la manifestació més multitudinària en la història de Sèrbia, han anat acompanyats d’uns nivells de repressió rampant: intimidacions, atropellaments de manifestants, denúncies d’utilització de canons de so, falsos rumors de violència massiva suposadament inevitable, batudes policials, cancel·lació dels serveis d'autobusos i la paralització del trànsit ferroviari la vigília de la protesta... El Consell d’Europa reclama una investigació sobre els mètodes utilitzats per Aleksandar Vučić i el governant Partit Progressista Serbi (SNS) per intentar aturar el que qualifiquen de “revolució importada”.
Els manifestants són una barreja d'estudiants, professors, agricultors i residents de Novi Sad, la segona ciutat del país, al nord de Sèrbia, on l'1 de novembre passat es va esfondrar la marquesina de formigó d'una estació de tren i va matar 15 persones. Des d’aleshores les reclamacions de responsabilitat pel desastre i les denúncies de corrupció i d’amiguisme s’han estès per tot el país.
Però el malestar social, al crit de “la corrupció mata”, topa amb els pilars d’un sistema corrupte, amb els seus megàfons comunicatius i amb uns suports internacionals que aguanten impassibles.
La cleptocràcia de Sèrbia no és només un problema domèstic. Com explica el portal European Western Balkans, que monitora el procés d’adhesió a la Unió Europea, és un fenomen transnacional apuntalat per tres factors interrelacionats: la captura de l'estat, amb el Partit Progressista Serbi de Vučić com a principal facilitador; la competència geopolítica entre la UE, la Xina i Rússia per guanyar influències locals; i la connivència internacional, inclosa la d’alguns estats de la UE. Una resolució del Parlament Europeu després de les eleccions de 2023 a Sèrbia reclamava que s’investiguessin les denúncies de frau i les irregularitats que van afectar més del 20% dels col·legis electorals. Però no hi va haver conseqüències. Es va mirar cap a una altra banda. Tal com torna a passar ara, una altra vegada.
Malgrat les crides de la societat civil sèrbia perquè la UE condemni la violència contra els manifestants pacífics, i la petició, sense èxit, d’una trentena d’eurodiputats dels grups dels Verds - Aliança Lliure Europea, els socialdemòcrates i els Liberals per carta a Ursula von der Leyen perquè cancel·lés la reunió prevista a Brussel·les aquest dimarts amb el president serbi, el silenci de la UE durant tots aquests mesos ha estat lamentable.
La mateixa Comissió Europea, que tan explícitament va fer costat als georgians que es van manifestar contra el seu govern corrupte, ara mesura les seves declaracions.
A les manifestacions sèrbies no hi ha banderes europees. De fet, un 35% dels serbis encara creuen que el seu país no acabarà entrant mai a la Unió.
Tot i que les elits polítiques de Belgrad continuen retòricament compromeses amb l'adhesió, i que la UE és el principal proveïdor d'assistència financera de Sèrbia i, de llarg, el soci comercial més important del país, el procés d’ampliació fa temps que ha perdut l'impuls transformador.
Però malgrat que els informes periòdics de la Comissió mostren els pocs avenços en les reformes democràtiques i de l'estat de dret de Sèrbia, l’ampliació és avui una qüestió de seguretat estratègica per a la Unió. El juliol passat, la UE va signar un memoràndum d'entesa amb Belgrad que anunciava una "associació estratègica sobre matèries primeres sostenibles" i li garantia l’accés a les reserves de liti de la vall de Jadar, en gran part sense explotar per les protestes massives dels ciutadans que el 2021 van aconseguir aturar el projecte.
A l’opinió pública sèrbia s’ha instal·lat, des de fa temps, un desencantament profund amb la Unió Europea. En part, també, per la falta de coherència entre els estats membres, que tenen agendes pròpies i de vegades contradictòries als Balcans. Vučić ha rebut, aquests mesos, missatges de suport d'Hongria, Eslovàquia i Moscou.
Però si de veritat Brussel·les està decidida a apostar per l’ampliació de la Unió haurà de deixar de fer els ulls grossos davant del deteriorament dels estàndards democràtics a Sèrbia. L’anomenada "estabilocràcia", com en diu Stefan Šipka, expert del European Policy Centre, no funciona, especialment a llarg termini, si el preu és mantenir règims corruptes que governen en contra de la seva pròpia gent. Sobretot perquè la UE n’acabarà integrant les conseqüències.
