Després del 25%, i ara què?
Llegeixo un titular un xic reductiu que diu que el departament d’Educació acata la sentència del 25% del castellà i n’assumeix la responsabilitat. En realitat, el departament s’ha dirigit al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per dir que ha rebut la sentència i informar —lacònicament— que és responsable del seu compliment. Ara s’obre un període de dos mesos perquè digui com pensa fer-ho i, transcorregut aquest temps, el govern central o les persones que es creguin afectades poden instar l'execució forçosa si el TSJC considera insuficients els termes del compliment.
Com tothom deu recordar, la sentència dictada al seu dia pel TSJC donava la raó al ministeri d’Educació (de l’etapa de Mariano Rajoy) en un recurs contra les ordres de preinscripció de l’alumnat perquè no incloïen una casella sobre el castellà, a més de retreure al Govern la seva passivitat a l’hora de fixar el percentatge d’ús de les llengües. El resultat és que el TSJC va tirar pel dret i, en línia amb altres pronunciaments anteriors, va obligar el Govern a fixar de manera "efectiva i immediata" un percentatge del 25% de castellà, ara amb abast general i no particular, qüestionant així tot el model de conjunció lingüística.
Així, els magistrats del TSJC, portats per un activisme inusitat i molestos pel que consideraren una inhibició de la Generalitat, van decidir suplantar el Parlament i el Govern, aquest últim com a administració educativa competent, per anar més enllà de la seva funció d’interpretar i fer aplicar la llei. Una llei, per cert, que no fixa percentatges (Lomloe), com tampoc ho feia la coneguda com a Llei Wert (Lomce). Com tampoc no ho ha fet cap sentència del Tribunal Constitucional a pesar del confusionisme generat per la sentència de l’Estatut a l’afirmar la necessitat d’una radical igualtat de les llengües i la fi de la normalització lingüística. El percentatge del 25% és una creació original i exclusiva del nostre TSJC, que igual com ha fet d’epidemiòleg aquí ha fet de pedagog i sociolingüista. I això últim és rellevant, ja que no es pot perdre de vista que la sentència justificava aquest determinisme percentual en l’"anàlisi del marc jurídic i de la jurisprudència constitucional".
El més delirant, però, és que el TSJC va assegurar que es basava en l’examen de les "dades reals d’ús d’ambdues llengües", extretes d’uns informes aportats pel departament, dels quals es desprendria que l’ús del castellà és "residual". Que Santa Llúcia els conservi la vista molts anys! Totes les evidències conegudes apunten a un retrocés del català, també en l’àmbit educatiu. En l’ensenyament no universitari, en la pràctica, es compleixen percentatges de castellà com a llengua vehicular fins i tot superiors al 25% mitjançant activitats no curriculars.
Amb tot, no és menys inquietant l’exasperació mostrada pels magistrats davant del fet que, al seu parer, la Generalitat no ha fet res per evitar el problema (inexistent), ja que queda clar, a la llum de totes les dades, que el model lingüístic educatiu assegura que qualsevol nen o nena, a l'acabar l’etapa educativa obligatòria, tingui un domini oral i escrit del castellà fins i tot superior al d’algunes comunitats autònomes de matriu castellana, com demostra any rere any l’Avaluació General de Diagnòstic del mateix ministeri. Una recent enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat revela, a més, que un 76% dels catalans donen suport al model lingüístic educatiu.
Ara cal veure si l’actual govern de Pedro Sánchez decideix instar l’execució de la sentència. Hi ha bones raons per no fer-ho: la nova legislació educativa (la Lomloe que modifica la Loe), lluny d’establir percentatges, prescriu només l’objectiu d’assegurar la plena competència en les dues llengües i això correspon a les administracions educatives (i no als tribunals), que són les competents per organitzar l’ensenyament i la llengua en què s’imparteix.
Ara bé, passat el dol i la lògica reacció irada en contra d’una sentència tan il·legítima com absurda, s’imposa, com ja ha avançat el departament, revisar el marc normatiu català cavalcant sobre el consens polític i social que presideix l’actual model i que ha de renovar-se en el marc del Pacte Nacional per la Llengua. No pas per establir cap percentatge, sinó per fixar directrius, que després es traslladin als projectes lingüístics de cada centre, a l’empara de l’autonomia que els reconeix la llei d’educació de Catalunya (LEC) i de la seva realitat sociolingüística, tenint en compte tant les matèries curriculars com les activitats extraescolars i els usos lingüístics a les escoles. L’horitzó ha de ser la consecució d’un model únic, multilingüe, amb el català com a centre de gravetat, que doni autonomia als centres per dissenyar els seus projectes lingüístics i garantir, com exigeix la llei, el coneixement de les dues llengües oficials, a més d’una llengua estrangera.
Això pot fer-se per llei, modificant la LEC al Parlament. El Pacte Nacional ofereix un marc consensual inèdit fa anys. En dos mesos es podria avançar en alguns compromisos polítics i en elaborar la memòria, els estudis i els informes que acompanyin el corresponent avantprojecte. També es pot fer per ponència conjunta, expressió màxima del consens, ja que això afecta un dels drets estatutaris més importants. Un decret del Govern potser evitaria obrir un meló amarg al Parlament si no hi ha prou consens, però seria susceptible de ser impugnat davant els mateixos tribunals ordinaris. Estaríem al cap del carrer. Al País Basc estan a punt de tancar un pacte educatiu al Parlament que ha de transformar-se en la llei educativa que substitueixi la vigent de fa tres dècades. La ponència encarregada del text ha plantejat, sense fer referència als tres models actualment existents (euskera, castellà i bilingüe), un model multilingüe amb l’euskera com a eix, afegint-hi una tercera llengua. Un bon precedent. I un gran reconeixement al model d’èxit català que ara algunes togues volen enfosquir.
