Després del 8-M: molta feina per fer i cada vegada menys aliats

Venim d’un any, el 2023, en què un petó no consentit en públic ha provocat la dimissió d’un alt càrrec esportiu. I acabam de veure que França ha blindat a la Constitució el dret a l’avortament. Però també venim d’un any amb 55 dones assassinades a Espanya pel fet de ser-ho. I veim com el dret a l’avortament està en clar retrocés als EUA, l’Argentina i més països. Els avanços, que hem de celebrar sempre, poques vegades són definitius, i cal estar atents que no es reverteixin, sobretot ara que venen mal dades per l’onada conservadora mundial. La prova són les últimes enquestes públiques, que diuen que gairebé la meitat dels homes, i un terç de les dones, en gran part en la franja més jove, afirmen que s’ha anat massa lluny amb el feminisme. Massa lluny?

Analitzam què hi pot haver rere aquesta percepció, perquè és important saber què passa i què es pot fer per canviar una percepció que en el futur pot anar en detriment d’uns drets ja assolits i, també, dels que hi queden. El feminisme, que els últims anys ha viscut un estimulant debat intern que ha generat algunes crisis que l’han debilitat, té molt camí per córrer. Hi ha moltes coses a millorar, a les Balears, a Espanya, a Europa i al món per arribar a la igualtat de drets. En alguns països són coses tan bàsiques com el dret a estudiar, a anar amb la cara descoberta sense que això suposi la presó o la mort, o el dret a escollir amb qui casar-se. En la majoria, també aquí, és el dret a no ser assetjada, violada, denigrada o humiliada pel fet de ser dona. El cos de les dones és seu i ningú té la potestat de considerar-lo una propietat o decidir què ha de fer-ne. Sigui la família, l’Església, el clan o l’entorn social.

Poden semblar coses òbvies, però no ho són tant. Com tampoc ho són altres maneres de discriminació i de masclisme que apareixen a la feina, a la vida quotidiana i en les relacions socials. La bretxa salarial és inqüestionable. L’any passat, la taxa d’ocupació femenina a les Illes va ser del 49,6%, més de dos punts per sobre de l’estatal (47,3%). Però les dones treballadores tenen més atur que els homes, més pes en els sectors d’activitat precaritzats, pateixen més contractes temporals i jornades parcials i, per tant, els sous són pitjors. Els serveis, les cures i la neteja es mantenen com algunes de les ocupacions més nombroses, sobretot entre les dones immigrades, que en general tenen una doble discriminació, per dones i per migrants.

De dades per carregar-se de raons n’hi ha moltes. Però no n’hi ha prou. El feminisme encara està a mitges i no es pot permetre perdre cap aliat. El masclisme tradicional s’ha de combatre, sempre, però ara també cal elaborar estratègies per recuperar, a favor de la igualtat i els drets, els conversos a un neomasclisme que no podem minimitzar.