Després de l’amnistia, què?
Més que mai, en l’escena mediàtica actual, la política necessita espectacle i sovint assistim a uns exercicis d’estira-i-arronsa difícils de comprendre. Veure com la negociació d’un pacte s’eternitza, quan tothom sap que és inevitable per interès de les parts, es fa sovint insuportable. Sigui com sigui, l’amnistia arriba, ara sí. I cal dir que tan magrejada que quasi ja estava descomptada. Mentrestant, d’una manera gairebé natural la societat catalana –malgrat l’excitació del PP i els senyals de politització dels alts tribunals de justícia– ja està en una altra fase.
De fet, l’únic que ha passat és que s’està tancant el cicle de confrontació que va culminar l’octubre del 2017. És l’eterna repetició d’un recorregut que amb diferències, per les particularitats de cada lloc, veiem constantment quan algú emparat en una gran promesa perd la noció de límits i s’entra en el pendent d’una conflictivitat desigual. Puigdemont ha volgut ser el protagonista, potser com a manera de fer oblidar el seu error, del tancament d’una etapa que ell va portar al precipici quan va fer la retòrica proclamació d’independència en comptes de convocar eleccions. De manual: un gest fet sabent que no tenia la força per fer-lo efectiu; és a dir, que pretenia l’impossible. I tan conscient n’era, que va marxar l’endemà. I es va entrar en un desconcert i en una escalada repressiva que ara es vol tancar.
Hi ha un responsable de tot plegat: el llavors president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que va tenir cinc anys per afrontar el conflicte políticament i va acabar transferint la responsabilitat a Manuel Marchena, el president del Tribunal Suprem, cosa que va desencadenar l’onada repressiva. Un fet decisiu que fa que ara mateix sigui un sector d’aquest poder judicial l’obstacle principal per a la reconciliació. L’amnistia aporta el sentit comú que no hi va haver en cap dels dos cantons en aquell moment. Sánchez, que porta temps surfejant sobre una majoria la mar de moguda, ha vist aquesta oportunitat com a via per mantenir la dreta aïllada i afrontar una nova etapa. I fins i tot el PP, que ha intentat treure tot el suc possible de la confusió, sembla que comença ja a assumir la realitat. I gosa temptar Puigdemont i companyia per sortir del racó en què Vox el té atrapat. ¿Retorn al passat o oportunitat de teixir de nou? La lliçó és clara: fer política és optimitzar el que és possible. La pèrdua de noció de les relacions de força és garantia de fracàs.
