Després de la democràcia
1. 2008. Aquests dies he recuperat un llibre que el sociòleg i demògraf francès Emmanuel Todd va escriure al començament de la presidència de Nicolas Sarkozy (2007-2012): Après la démocratie. La sensació de fragilitat és un fenomen recurrent en la història de les democràcies liberals. Les considerem el més civilitzat i raonable dels règims de governança –i en un terrible segle XX van estar en seriós risc per l’amenaça totalitària–, i quan les coses es torcen entra el pànic. Però aquell no era un moment qualsevol: la crisi del 2008 –la de l’anomenada revolució neoliberal– va trencar els equilibris socials i de classe i és a l’origen del conflicte actual: d’aquell esclat va sorgir el nostre present.
Todd, esverat per la frivolitat de Sarkozy, temia un gir ètnic de la política. Tots sabem que els de fora són el cap de turc habitual quan les coses no van bé. I especulava fins i tot amb una deriva bonapartista del president, en nom d’un proteccionisme continental, com a recurs per salvar la democràcia europea. No han passat ni vint anys i ja hi tornem. El desencadenat d’aquest nou neguit decadentista ha estat la victòria de Trump, que planteja molts interrogants sobre la democràcia americana, que era la garant amb què Europa comptava davant les amenaces autoritàries. Ara són els mateixos Estats Units els que han ofert al món una inquietant representació de signes de deteriorament de la democràcia. Què falla quan un dèspota –amb el reconeixement via sufragi universal– pot arribar a posar el país sota els seus peus, havent violat regles democràtiques elementals sistemàticament (i estant condemnat pels seus comportaments)? No és banal: és la revolució de les noves elits americanes, que s’han implicat directament en la batalla política perquè la democràcia liberal és un destorb per als seus plans. I volen tenallar-la degudament.
Espectadora impotent, que ja abans que la revolta reaccionària triomfés havia començat a claudicar, Europa s’ha quedat muda. Amb les extremes dretes com a punta de llança per integrar les dretes moderades i allunyar-les de qualsevol intent de diferenciació i resistència, fa la sensació que el futur pot passar per sobre de la Unió. Els Estats Units i la Xina han donat senyals suficients de les seves intencions. La irrupció de la tecnologia xinesa en la guerra financera de la IA és tota una advertència.
2. 2025. I ara què? Els governs estan debilitats arreu: Macron –el que semblava que s’ho havia de menjar tot– ha perdut el control del seu país i no és agosarat afirmar que el que li resta de mandat pot deixar una autopista a Le Pen. I si anem a Alemanya passa una cosa semblant. L’ocàs europeu és evident. ¿Pot ser que en el fons estiguem completant el cicle que Emmanuel Todd va anunciar fa disset anys?
¿Ha calgut l’espectacle Trump perquè ens n'adonéssim? I, tanmateix, en el relat de l’època que va fer Todd ja s’apuntaven algunes coses: el desbordament de l’individu pel discurs econòmic, i l’aplanament de la política cada cop més burocràtica i menys autònoma, més corporativista i més estreta, amb el fracàs primer i el desdibuixament després de les alternatives, amb la pèrdua de cohesió per la fugida individualista que buidava els espais compartits i castigava molta gent a la intempèrie, amb el fervor pels diners com ideologia de reemplaçament, i amb l’allunyament d’un estat amb sensació de corporatiu i insuficient a la vegada. ¿Pot ser que en realitat estiguem assistint al final d’unes institucions desgastades, incapaces d’adaptar-se als canvis del món –i d’Europa en particular–, que fa que la culminació del desmuntatge emprès amb la crisi del 2008 ens agafi fora de joc i en ple desconcert?
On són els conservadors, on són els liberals, on són les esquerres? Busquem i resulta que els que omplen l’espai sense complexos són les diverses decantacions neoautoritàries, amb l’extrema dreta a l’alça. I la irrupció descarada dels que han acumulat poder des del 2008 ens agafa sense resposta i cada cop són més els que s’hi apunten. Què en queda de l’esquerra, si fins i tot la socialdemocràcia està cada cop més destenyida? Els brots de nostàlgia nacionalista testifiquen la malenconia. L’esfondrament dels sistemes de tipus soviètic i la fugida endavant del capitalisme a Amèrica estan gestant noves formes d'autoritat i Europa ho viu en estat de xoc. Sempre és útil recordar l’advertència d’Éric Vuillard a L’ordre du jour: “No es cau mai dues vegades al mateix forat. Però es cau sempre de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i de por”.
