Com encarar la negociació

Les eleccions deixen tres alternatives que la política ha de triar amb conseqüències força diferents.

a) El PSOE deixa governar el PP, exclòs Vox del govern; b) el PSOE fa una coalició per a la investidura amb Sumar, PNB, EH Bildu, ERC i Junts, i c) es repeteixen les eleccions.

La decisió està en mans del PSOE, que no ha guanyat les eleccions, però que ha obtingut un resultat que li permet decidir. La decisió del PP d’optar per una coalició amb Vox, d'extrema dreta, l’ha exclòs d’ampliar la coalició amb qualsevol altre partit. 

És una regla inexorable de la teoria de jocs: qui guanya no és qui arriba primer, és qui més opcions de pacte té.

L’alternativa a) porta a una política més de dretes, menys social, més basada en la competència que en el consens, menys igualitària en el repartiment de la riquesa, més basada en la iniciativa privada i personal i més centralista que l’alternativa b). L’Espanya perifèrica, València, Balears, Andalusia, País Basc, Catalunya, és més partidària d’aquesta segona opció que de l’alternativa a). Després de l’agressiva campanya electoral, el fet que el PP li demani ara al PSOE que el deixi governar és sorprenent.

L’alternativa b) suposa una continuïtat respecte a la política desplegada pel PSOE en els darrers quatre anys i en l’àmbit econòmic suposa més seguretat. La política econòmica desplegada pel PSOE en la pandèmia i la crisi provocada per la guerra d’Ucraïna ha estat globalment satisfactòria (ERTOs de la pandèmia, política energètica i excepció ibèrica, programes Next Generation, reforma laboral, igualtat de la dona…). Ha estat una política d’arrel pragmàtica i poc influenciada per la ideologia, excepte en relació amb la llei del només sí és sí. La dificultat de l’alternativa b) per al PSOE és aconseguir el suport dels independentistes catalans, i especialment de Junts, però amb la pèrdua de vots que aquest partit ha patit hauria de ser possible. Estan obligats a practicar la humilitat i no l’arrogància.

Aconseguir una amnistia per a la gent acusada d’activisme no és impossible. Els delictes són menors i el degoteig de casos no ajuda a la convivència i pau social a Catalunya. Fora, a la resta d’Espanya, això té una transcendència limitada, la qual cosa fa més fàcil per al govern d'Espanya impulsar-la. Per als casos políticament més rellevants en relació amb els líders polítics que continuen a l’exili caldria una política específica que permetés resoldre el problema sense provocar un enfrontament entre part de Catalunya i part d’Espanya. Sempre hi ha ciutadans més mobilitzats i més intransigents, això no es pot obviar.

La concepció d’Espanya del PP i del PSOE és diferent respecte de l’estructura de l’Estat. La primera, centralista, concentrada, basada en una gran metròpoli –Madrid–, que absorbeix i concentra el poder polític i financer, però no el productiu. Aquesta concepció jacobina era fa uns anys més teòrica que real, no era Madrid encara una megalòpoli, però avui és una realitat, Madrid ha xuclat el que tenia al voltant causant “l'Espanya buidada”.

La segona, més federal, basada en la indústria, l’agricultura i el turisme. En definitiva, creada a partir del litoral peninsular i la vall de l’Ebre, per a la producció de béns i també serveis.

Aquestes dues visions s’han contraposat en les darreres eleccions amb diferent contundència. La primera, clara i desacomplexadament, pel PP, és la idea d’Ayuso. La segona, de manera tímida i incompleta, del PSOE, ja que hi ha també a dintre del PSOE persones defensores del model jacobí.

El que volen els conservadors és el model centralista. Cal contraposar-hi el model perifèric, que el PSOE hauria de promoure sense complexos. No n'hi ha prou de contraposar el conservadorisme i el progressisme, perquè aquí el progressisme perd, cal contraposar el concepte centre i perifèria perquè aquesta és clarament majoritària en nombre de persones i PIB. Això va més d’estratègia que de tàctica.

En relació amb el referèndum, tot camí té un inici i un recorregut, no s’ha d’arribar al final en el primer intent. Comencem negociant l’Estatut. El que tenim no ha estat mai referendat pels catalans...

Aquesta negociació vol temps i discreció. De temps en tenim poc, la discreció la necessitem tota. Això implica no fer manifestacions, negociar, callar.

Junts ha de poder lluir resultats i això no és tan difícil si tots plegats ens estalviem demostracions de victòria. Si n’hi ha un que guanya, és inevitable que n’hi hagi un que perdi… és això el que hem d’evitar… i és possible.

En els àmbits dels problemes concrets hi ha dues qüestions que haurien de formar part de la negociació, ja que en facilitarien el resultat perquè afecten molts ciutadans i agents econòmics: Rodalies i l'aeroport. El problema més gros del traspàs de Rodalies és la negativa dels sindicats corporatius de ferroviaris i s’hauria d’acompanyar d’un paquet d’inversions que compensessin les infrainversions del passat, que estan en l’origen de les avaries contínues.

L’aeroport té solució dotant Barcelona de la capacitat de volar lluny i traspassant tràfic a Girona i Reus, ben connectades amb Barcelona per l’AVE. 

L’alternativa de noves eleccions seria un fracàs de la negociació. Massa gent en parla amb despreocupació i superficialitat. No és una solució deixar un problema irresolt i iniciar-ne un altre, de resultat incert, que ens costarà temps i diners.