Després de llegir 'El odio'
1) No recordo que s'hagi parlat tant d'un llibre sense que s'hagués publicat i distribuït i, per tant, sense que hagués pogut ser llegit encara pels seus lectors potencials. Almenys a Espanya. El llibre en qüestió es titula El odio i el seu autor és l'escriptor Luisgé Martín (Madrid, 1962), que té diverses novel·les editades. D'aquest títol en vam sentir a parlar quan els mitjans de comunicació van fer públic, la setmana passada, que una jutgessa n'havia suspès la difusió per suposada intromissió en el dret a l'honor, la intimitat i la pròpia imatge de la mare dels nens assassinats pel seu pare fa més d'una dècada. Els serveis jurídics de la mateixa empresa editora, alhora, serien els que acordarien respectar o no la decisió dels jutges. En una paraula, la seva difusió era il·legal. Uns dies després, un jutjat de Barcelona estudiava si paralitzava la publicació d'El odio. En el moment en què escric aquest article, encara no se sap si El odio serà distribuït o no i, per tant, si podrà ser llegit. L'últim que hem sabut és que l'editorial n'ha suspès "indefinidament" la publicació.
Independentment de la textura ètica i estètica del llibre en qüestió, jo gosaria dir que en aquest espinós i delicat assumpte, en el qual es diluciden temes com la llibertat de distribució d'un escrit, d'una banda, i de l'altra la irresponsable invasió de la intimitat de les persones (i a més víctimes), no hi ha el més mínim dubte que ha de prevaldre la llibertat de distribució d'un escrit i, per tant, de lectura d'aquell escrit. Això, abans que qualsevol altra consideració, per més legítima que resulti, com és el cas de la denúncia presentada davant de les autoritats judicials per Ruth Ortiz, mare dels nens assassinats. En resum, sobre aquesta qüestió no hi hauria d'haver cap discrepància; el lector sempre ha de ser la darrera baula de la cadena creativa. També he de dir que si una jutgessa o jutge o fiscal, o qui sigui que intervingui jurídicament en assumptes de la dimensió social del que es tracta aquests dies, dicta sentència contrària a la seva publicació, dono per fet que han d'haver llegit el llibre, encara que sigui per simple curiositat, no fos cas que el llibre qüestionat a priori no atemptés contra res ni contra ningú. I si ho fes, com crec que ho fa, malgrat tot el llibre qüestionat tindria tot el dret del món a ser distribuït i llegit. Marginat, oblidat o menyspreat, d'acord, però mai tot això sense haver estat, abans, llegit.
2) Com que el mateix autor d'El odio cita A sang freda, de Truman Capote, i L'adversari, d'Emmanuel Carrère –títols que instantàniament ens venen a la memòria, atesa la concomitància dels assumptes que tracten amb el llibre que ara ens ocupa–, hauria de cridar-nos l'atenció que en el seu moment aquests llibres no van causar l'enrenou o escàndol mediàtic que està generant El odio (sense oblidar que qui escriu això també està col·laborant a eixamplar aquest enrenou). Sempre es va donar per fet que Capote va escriure A sang freda, entre moltes altres raons, perquè als assassins no se'ls apliqués la pena de mort, ja que hi estava totalment en contra. En el cas de L'adversari, comparteixo amb la novel·lista Llucia Ramis que aquest llibre ens va atraure perquè el seu assumpte central no eren tant els assassinats del criminal com la infinita mentida en què s'havia convertit la seva existència. (En la mateixa estela, un temps després, a la pel·lícula La vida de nadie l'actor José Coronado feia el paper d'un home que deia a la seva família que treballava en un banc, quan tot era un engany majúscul.)
3) Jo he llegit el llibre de Luisgé Martín. Estic convençut que s'ha de publicar. Però crec que no s'hauria d'haver escrit (almenys no com el va escriure Luisgé Martín), atesa l'horrorosa naturalesa de l'assumpte de què tracta. El tema era relliscós i podia conduir a impensables malentesos. Pel que fa a això últim, he trobat que l'autor fa servir de manera indistinta les paraules assassinat i crim, quan no són sinònimes. Un assassinat és un crim amb traïdoria, que és el que comet l'assassí dels seus fills, mentre que un crim és un crim, però sense traïdoria. Això es llegeix en diversos trams del llibre. Acabo amb una cita literal d'El odio. Confessa el seu autor: “A mi em van diagnosticar fa molts anys un trastorn semblant [es refereix al trastorn de personalitat narcisista de l'assassí], complex d'inferioritat sobrecompensat; o dit en paraules prosaiques [...] Quan algú sent que no és estimat [...] les lleis morals del món desapareixen”.
Cal anar amb molt de compte amb les paraules que fem servir, no fos cas que denunciïn el que en realitat pensem.
