Després de les manifestacions
Que la manifestació del passat dia 21 a Palma va ser un èxit indiscutible ho demostra que només l'ha discutit Jorge Campos, un home capaç de dedicar la seva mústia energia a lluitar contra la posidònia. Pel que fa a altres reaccions, algú hauria de dir al vicepresident econòmic del Govern, Antoni Costa, que ell no és qui per indicar als ciutadans com s'han de comportar durant la manifestació, i tampoc per felicitar-los si considera que ho han fet bé. Que la manifestació fos un exemple de civisme i vitalitat democràtica és mèrit de l'entitat convocant –la plataforma Menys Turisme Més Vida–, de les més de cent que s'hi van adherir i de totes i cadascuna de les cinquanta mil persones que s'hi van aplegar. En qualsevol cas, Costa ha d'entendre que els ciutadans demostren molta més maduresa i responsabilitat a l'hora de manifestar-se que el seu executiu a l'hora de governar.
En el capítol de coses xocants, la Federació Hotelera de Mallorca (FEHM) va intentar tirar fum damunt la manifestació amb falses acusacions d'actes vandàlics. Aquesta vegada, per no desgastar-se, no va sortir a fer les valoracions la presidenta dels hotelers, Maria Frontera, sinó la vicepresidenta María José Aguiló. El consell gratis que els donam és el mateix: si la FEHM vol tenir un paper d'interlocutor seriós i fiable en la vida pública de Mallorca, necessita fer un gir urgent en la seva política de comunicació.
Aquesta del 21 de juliol lligava directament, pel tema i per la capacitat de convocatòria, amb la que va convocar el Banc del Temps de Sencelles el passat 24 de maig i que ja va sorprendre tothom (vint-i-cinc mil manifestants segons l'organització i deu mil segons la policia: tres mesos més tard les xifres de la mobilització, lluny de minvar com predeien alguns, es van duplicar). Però també enllaça de manera lògica amb altres mobilitzacions que s'han produït en els darrers temps: la primera i una de les més impressionants, el ‘Sí a la llengua’ que dia 5 de maig va omplir la plaça Major de Palma amb milers de persones clamant a favor del català i de l'escola pública (per cert, quina altra bufetada definitiva que ha rebut el Pla de segregació lingüística del Govern, amb un 80% de les famílies triant el català com a llengua de l'escola). O la de la Plataforma per la Memòria Democràtica del passat 2 de juny, sota el lema ‘Sense memòria no hi ha democràcia’, contra la derogació de la Llei de memòria democràtica: una indignitat que el PP s'obstina a mantenir, ni que sigui després que Vox (si més no, en el teatret de la representació política) hagi romput l'acord de govern amb el PP. S'ha obert, per tant, una etapa de mobilització de la societat illenca que desmenteix el mite, també fals, dels ciutadans passius i resignats que se suposa que habiten Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. I hi podem afegir accions més festives que han obtingut molt de ressò, com la protesta dels banyistes al Caló del Moro, convocats per Mallorca Platja Tour, o la barricada amb meló i bales de palla que va aturar el pas dels buguis turístics a Son Macià.
Ara bé: després de les manifestacions, per potents que siguin, les protestes necessiten tenir una articulació política igualment potent, i encara més hàbil i ben construïda. Necessiten lideratge i representació. El govern del PP és dèbil i es passa la vida gesticulant segons les instruccions que rep de Madrid: ara Marga Prohens ja posa contenciosos contra Pedro Sánchez i tot, mentre no té força ni per fer dimitir una pansa com Gabriel Le Senne. Però si demà o d'aquí a uns mesos, Prohens es veiés obligada, o temptada, a convocar eleccions anticipades, cal preguntar-se de quina manera s'hi haurien de presentar els partits d'esquerres. Una altra vegada, i per dir-ho suaument, avui dia aquests partits no es troben, qualitativament, a l'altura de la ciutadania.
