Després de l'orgia

"Al zenit d'una orgia –assegura Baudrillard a Cool memories–, un home va xiuxiuejar a l'orella d'una dona: «Què faràs després de l'orgia?»"

L’orgia que esmenta Baudrillard és la de la impugnació entusiasta dels límits de les coses humanes, amb la convicció que són solament constructes socials més o menys arbitraris. Però quan, finalment, semblava que ens hauríem de sentir alliberats, ens sorprenem preguntant-nos “I ara, què?” Potser la psicoanàlisi? O, com suggeria el 2012 el Museu d'Etnografia de Neuchâtel, caldrà ara preguntar-se: “Qu'est-ce que vous faites après l’apocalypse?”

Vivim entre l’orgia i l’apocalipsi?

Després de l’orgia hem perdut capacitat de sorpresa. No ens sorprèn que Stelarc, un artista “posthumanista”, s'hagi implantat una orella al braç esquerre, ni que els Lichy, un matrimoni britànic de sordmuts, hagin decidit recórrer a l'enginyeria genètica per garantir que els seus fills comparteixin nativament amb ells la sordmudesa perquè no es veuen com a minusvàlids són com una minoria cultural. No ens sorprèn que el psicòleg americà Gregg Furth s'hagi volgut amputar una cama sana per manifestar el seu domini sobre el seu cos, ni que Tom Peters, de 32 anys, es consideri transespècie i afirmi sentir-se com un cadell dàlmata. Ni que la nord-americana Jewel Shuping, per fer realitat el seu somni de ser cega, es faci abocar sobre els ulls un líquid corrosiu. Ni que Sonja Semyonova es declari “ecosexual” i mantingui una relació eròtica amb un arbre. Ni que Salvatore Garau, artista plàstic, hagi venut en una subhasta pública una escultura invisible titulada Davant teu per 28.000 euros. Ni que la Societat Nord-americana per a la Prevenció de la Crueltat cap als Robots (ASPCR) sostingui que “els robots també són persones” i que no se'ls pot privar dels seus drets.

Com que ja no ens sorprèn ni la nostra manca de sorpresa, el mite del nostre temps és el d'Erisícton, el rei de Tessàlia que va gosar talar un arbre sagrat de Demèter per decorar l'enteixinat de la seva sala de banquets. La deessa va ordenar a la Gana que toqués el ventre d'Erisícton, i des d'aquell moment el rei no va deixar de menjar. Va acabar venent tot el que posseïa per aconseguir menjar i, en poc temps, es va convertir en un captaire que devorava immundícies per les escombraries fins que, finalment, dominat per una fam autòfaga, es va menjar a si mateix.

Respecte a l’apocalipsi, sembla evident que els col·lapsòlegs ocupen càtedres universitàries i que hi ha gent molt saberuda que ens assegura que els humans som un organisme patogen del planeta. Si la ciència-ficció és la mitologia de la tecnologia moderna, llavors, com diu Ursula K. Le Guin, és un mite tràgic. L'esperança sembla haver abandonat el seu honorable lloc entre les virtuts per ocupar-ne un entre els vicis. Tant és així que és vista per certs ecologistes com una expectativa enganyosa, un aferrament a allò que no es pot aconseguir. És, ens diu Lauren Berlant, un optimisme cruel, perquè reforça el mateix sistema. Caldria, llavors, aprendre a viure sense esperança i concentrar-nos en allò que volem ser davant la catàstrofe i la ruïna.

El posthumanisme i el transhumanisme s’han tornat ideologies respectables.

Plutarc escriu en una de les seves obres morals que quan Ulisses va arribar a l'illa d'Eea va visitar la maga Circe acompanyat per la seva tripulació. Circe els va convidar a un banquet, però va embruixar el menjar i va convertir els mariners en porcs. Ulisses va aconseguir convèncer-la perquè els tornés la seva forma humana, però un dels mariners, Gril·lus, havia descobert que era més còmode viure dels béns de la natura que afanyar-se en els treballs dels humans a l'aspra Ítaca. Els animals, deia, viuen envoltats del que és necessari, mentre que l'home, aquest ésser insaciable, no deixa de treballar. Són també més nobles, ja que es resisteixen a convertir-se en esclaus; no empren ni paranys ni enganys; són més feliços i més virtuosos. Tant avantatge va trobar a la naturalesa de porc, i tanta millora i bondat, que va escollir quedar-se així i menysprear la seva pàtria.

Contra aquest porc satisfet es posiciona John Stuart Mill a L'utilitarisme amb un argument famós: “És millor ser un home insatisfet que un porc satisfet; és millor ser un Sòcrates insatisfet que un boig satisfet”. Mill considerava evident que cap ésser humà als seus cabals voldria canviar la complexitat de la seva vida per la vida lineal d'un feliç imbècil. Això és exactament el que sembla que ha deixat de ser evident.