¿I després de 'Sálvame'? Pudor de naftalina
Ja fa unes quantes setmanes que roda el programa que ha substituït Sálvame aquest estiu. Así es la vida és un magazín, molt xaró, que s’ajusta a tots els estereotips i tòpics no només de Mediaset sinó de tots els ingredients estiuencs de la tele més passada de moda. Una proposta que està ensorrant les audiències de sobretaula de la cadena. Presentat per Sandra Barneda i César Muñoz, en la primera emissió van arrencar amb una mena de musical en què els col·laboradors anaven sortint de caixes de fusta com si fossin objectes. Un exercici tronat de creativitat i alegria per compensar el funeral de Sálvame. El plantejament, però, ja deixava entreveure la humanitat del format. Les persones es converteixen en una mena d’adquisició al servei d’una funció mediàtica. El programa manté l’esperit de l’àgora televisiva. A costat i costat dels presentadors s’hi distribueixen els tertulians. El centre del decorat esdevé una mena de plaça elevada, a tall d’escenari, on hi passen coses. Una temàtica visual que es pot sintetitzar sota el fatídic adjectiu refrescant. És un retorn a la tele dels noranta.
La benzina essencial són les xafarderies. Si a Sálvame es tractava d’injectar el verí entre col·laboradors i convertir-los a ells en protagonistes del drama i víctimes dels seus propis companys, a Así es la vida els dards van dirigits a celebritats externes al programa. L’esperit viperí es manté: molta rumorologia, especulacions i misèries humanes. En la primera emissió feien sang del fill de Camilo Sesto, víctima d’addiccions i malalties mentals greus. El casament de Tamara ha sigut, òbviament, una constant. I aquesta setmana ja han recuperat Belén Esteban amb l’intent de reactivar una audiència que va de baixa. S’accentua el reporterisme d’intèrfon: múltiples redactors connecten en directe des de la porta de casa dels al·ludits. També es distribueixen arreu del territori per fer concursos i explicar curiositats. “¡Vecinos de Cuenca! ¡Muy atentos al timbre!” diu un rètol. Interactuen amb vilatans aliens a la televisió tractant-los com si fossin curts de gambals. Els reporters parlen a la gent amb condescendència, aixecant el to de veu com si no els poguessin sentir bé. Simplifiquen molt el missatge com si tinguessin dificultats de comprensió. Infantilitzen la gent gran, en una flagrant falta de respecte que la televisió ha normalitzat i transformat en suposada simpatia. L’elecció de les seves víctimes tampoc és innocent. Són gent que fàcilment queda atrapada en la dinàmica televisiva i obeeix sense qüestionar l’esperpent. També exploten les connexions amb l’aeroport i l’estació de l’AVE de Madrid per vigilar la circulació de famosos. “¡Así es la bata y el camisón de Tamara!”, “¡Estas son las nuevas parejas del verano!”, “¡El pasado siempre vuelve!”. Así es la vida respon a la filosofia Berlusconi d’alienació i imbecil·lització de l’audiència. Una televisió caducada, amb pudor de naftalina, que posa en evidència com Sálvame ha fet involucionar la cadena. L’ha deixat encallada en el passat, incapaç d’oferir propostes que surtin de la teleporqueria del primer dia.
