El primer que cal dir sobre El 47, del director Marcel Barrena, és que és una pel·lícula molt bona, excel·lent en alguns moments, fins al punt que no li venen grans les comparacions amb el cine de directors com Ken Loach, Stephen Frears o (mirant més enrere dins el cine català i espanyol) Francesc Rovira Beleta. Té un guió (firmat per Berto Marini i pel mateix Barrena) ben sòlid, amb alguns subratllats que potser no calien però ple de bones idees i d'encerts, una direcció que sap on va i com vol anar-hi, i unes interpretacions majúscules d'Eduard Fernández i Clara Segura com a parella protagonista, a més d'un bon grup de secundaris, com Zoe Bonafonte en el paper de la seva filla Joana. L'argument és conegut: un dels immigrants extremenys que van construir el barri de Torre Baró, Manolo Vital, va acabar segrestant l'autobús de la línia 47, que ell mateix conduïa, cansat que les administracions fessin el sord a les seves peticions de fer arribar el bus al barri. La pel·lícula explica tot el context que du a aquesta situació en to de drama, amb oportunes aportacions de comèdia. El resultat potser no és tan sofisticat com alguns voldrien, però sí que és una narració poderosa i emotiva, que traspua a cada seqüència el compromís i l'apassionament dels que l'han feta possible. A la projecció a la qual vaig assistir, el públic va prorrompre al final en un aplaudiment llarg i sincer.
A més dels valors artístics, El 47 en té també de socials i polítics, que han revifat la controvèrsia sobre la immigració espanyola que va arribar a Catalunya (i a les Balears, atreta pel turisme) durant els anys cinquanta i seixanta. La pel·lícula mostra bé quina va ser aquesta realitat, i per aquest motiu té la gran virtut de desmuntar tòpics sense clavar sermons ni renyar ningú. El que fa El 47 és posar en evidència la falsedat d'alguns llocs comuns que són, de tan comuns, intoxicadors.
El primer, que tota aquella gent no va arribar a Catalunya a colonitzar-la, com ofuscadament encara avui hi ha qui s'entesta a repetir. Que el règim franquista pensés que la immigració extremenya, andalusa o murciana li anava bé per espanyolitzar els catalans demostra només que el règim franquista era tan curt d'enteniment com els catalans que veuen els immigrants (els espanyols d'aleshores, els musulmans d'ara) com a peons d'estratègies de desintegració nacional, en comptes de com a conciutadans amb drets i deures.
L'altre tòpic absurd que desfà El 47 és el dels que insisteixen a presentar la llengua catalana com un obstacle, i fins i tot com una llengua de burgesos i de privilegiats que discrimina la classe obrera. Ben al contrari, la pel·lícula mostra com el català és la principal eina d'integració i de cohesió social, juntament amb l'escola (el personatge de Clara Segura és mestra). Ens recorda que odiar una llengua és, simplement, odiar les persones. I que la defensa de la llengua catalana i de la diversitat cultural com a fonaments del bé comú sempre és una de les polítiques més progressistes que podem fer.
